La justícia europea tomba el termini actual per reclamar les despeses hipotecàries
Obre la porta a donar més marge als consumidors
Una construcció de pisos a Lleida
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha tombat aquest dijous el límit actual per reclamar les despeses hipotecàries pagades indegudament. El TJUE assegura que la normativa europea s’oposa a que la reclamació d’una clàusula abusiva pugui prescriure en 10 anys des del pagament de l’última factura –com s’interpreta en el cas del codi civil català– “sense que es consideri pertinent que el consumidor conegui” que la despesa es va declarar una clàusula abusiva. De fet, Luxemburg fins i tot descarta que el fet que hi hagi “jurisprudència nacional consolidada” sobre la nul·litat de clàusules suposi una “prova” de que el consumidor sap que té dret a compensació. A més, diu que necessita temps “suficient” per preparar la reclamació.
El TJUE remarca també en la seva sentència que el consumidor es troba en “una situació d’inferioritat” respecte els bancs i que, per tant, no se li pot exigir igual el coneixement de la jurisprudència sobre les clàusules abusives. És a dir, que un consumidor ha de tenir més marge que els bancs per reclamar.
El pronunciament del tribunal europeu respon a una demanda de l'Audiència Provincial de Barcelona, que reclamava interpretar la Directiva europea sobre clàusules abusives en contractes i els terminis per reclamar-les. A més, arriba en un moment en què hi ha molts dubtes sobre quan, realment, expirava el límit per reclamar, amb diferències entre el sector bancari –que ja el considera acabat– i les associacions de consumidors -que asseguraven que s’havia d’allargar almenys fins a l’abril per l’aturada de la pandèmia. A més, també hi havia diferències segons si el cas és regia pel dret civil català o no.
Els antecedents
L’Audiència està examinant casos que impliquen Bankia, posteriorment integrada a CaixaBank, el BBVA, el Santander i el Sabadell. Els consumidors van pagar les despeses de notaria, registre i gestió derivats del contracte hipotecari, i posteriorment van demanar-ne la nul·litat. Els bancs, però, van al·legar que l’acció restitutòria havia prescrit perquè havia expirat el termini de 10 anys que estableix el codi civil català. En tres dels casos, el jutge de primera instància va donar la raó als consumidors, i en el quart, als bancs. En tots ells, però, es van presentar recursos a l’AP.
L’Audiència, per això, va demanar al TJUE que interpretés la Directiva europea sobre clàusules abusives en relació amb el termini de prescripció de les reclamacions. El jutge de Barcelona considerava que el termini de 10 anys establert pel codi civil català complia amb el “principi d’efectivitat” perquè era prou llarg, però tenia dubtes sobre a partir de quan hauria de començar a córrer. L’Audiència Provincial apuntava com a moment per fer córrer el límit el pagament de l’última factura de despesa, i demanava també al TJUE si calia saber del caràcter abusiu de la clàusula abans o després que comencés a comptar el temps. En la sentència, el TJUE diu que instaurar un termini de reclamació no és contrari a la normativa, “sempre que la seva aplicació no impossibiliti o dificulti excessivament a la pràctica” els drets dels consumidors.
Ara bé, afirma que perquè sigui efectiu, aquest termini ha de ser “materialment suficient perquè l’usuari pugui preparar i interposar un recurs efectiu” i en cap cas se li pot dir al consumidor que el límit de temps per reclamar ha caducat o ja ha començat a córrer si desconeixia que havia pagat per una clàusula abusiva. “El termini de prescripció només pot ser compatible amb el principi d’efectivitat si el consumidor va poder conèixer els seus drets abans que el termini comencés a córrer o expirés”, assenyala el TJUE. La sentència obre la porta a que els jutges hagin d’examinar “cas per cas” el coneixement del consumidor sobre si la clàusula era o no abusiva per determinar des de quan comença a córrer el temps límit.
En tot cas, assenyala que la sentència del Suprem que declara abusives les clàusules de despeses hipotecàries no pot ser el punt de partida perquè no és "una prova que es compleix el requisit segons el qual el consumidor ha de tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula i de les seves conseqüències jurídiques". "No es pot assumir que la informació que té el consumidor, més escassa que la del professional, inclogui el coneixement de la jurisprudència nacional en matèria de drets dels consumidors, encara que estigui consolidada", argumenta el TJUE.
