Dos metges avalen l'acusada per transfondre sang a un Jehovà a l'Arnau de Lleida

El judici contra la doctora de l’Arnau de Vilanova acusada de fer transfusions de sang a un testimoni de Jehovà que les va rebutjar per les seues creences va quedar ahir vist per sentència després de tres sessions. Ahir va ser el torn de tres pèrits proposats per la defensa –dos doctors experts en urgències i una metge forense i psiquiatre– i de les conclusions de les parts en què va destacar que l’acusació particular proposés, una vegada elevades a definitives les seues conclusions, que la petició de condemna per a l’acusada passés dels quinze mesos als tres anys de presó, però el jutge, conforme a la legislació, no ho va permetre.

Els dos metges van considerar que l’actuació de l’acusada va ser la correcta. “Era un pacient que patia una anèmia crítica i aguda que ja presentava insuficiència renal i altres símptomes, la qual cosa indicava que la transfusió de sang era indicada des de l’inici”, va dir Adolfo Díez Pérez, professor de Medicina de la UAB i que ha ostentat diferents càrrecs en hospitals com el Clínic, Bellvitge i del Mar de Barcelona i amb 50 anys d’experiència. Va afegir que la transfusió “era ineludible i no hi havia tractament alternatiu perquè no hauria fet efecte”. “Estava a 4,2 d’hemoglobina quan els valors normals són de 15”, van afirmar tant ell com Antoni Betbesé, cap clínic del Sant Pau. Sobre si se li hauria pogut fet una gastroscòpia sense necessitat de transfusió, tots dos ho van descartar perquè “el primer que havien de fer era estabilitzar-lo i només podia solucionar-se amb els paràmetres que hi havia, amb les transfusions”. Per la seua part, Esperanza L. Gómez-Durán, metge forense i psiquiatra, va considerar que “hi va haver bona praxi”. Va assenyalar que la transfusió es va allargar sis hores i, tant en aquell temps com els dies d’ingrés, “podria esperar-se una reacció d’ansietat que no he detectat a les anotacions clíniques”.

En les conclusions, la lletrada de l’acusació particular va afirmar que la facultativa va actuar “amb una assistència mèdica coercitiva, va imposar el seu tractament i va impedir que el pacient exercís el seu dret a l’autodeterminació”. També va afegir que “va ser cruel amb el pacient perquè li va fer creure que respectarien la seua decisió i no el transfondrien”. Així mateix, va afirmar que hi va haver dol “perquè n’hi hauria hagut prou amb dos transfusions i en va fer fins a quatre”.