«Moltes vegades el nivell educatiu s'iguala per baix»

El sociòleg, escriptor i periodista Salvador cardús aborda en aquesta entrevista qüestions relatives a l'educació i les xarxes socials. Insisteix que l'aprenentatge requereix esforç i defensa una "certa segregació" en les estratègies educatives per ajudar els nens amb més dificultats i permetre alhora que els que tenen més capacitats puguin desenvolupar-les. Vinculat políticament al moviment independentista, considera que ara s'ha entrat en una fase de "calma tensa" al conflicte polític amb l'estat.

Vostè va publicar fa 20 anys el llibre ‘Ben educats’, en el qual defensava l’autoritat, la disciplina i la bona educació. La situació ha empitjorat o hi ha motius per a l’esperança?

La societat s’ha tornat més diversa, amb molta més immigració i mobilitat interna. I les xarxes socials han canviat les formes de relació. Més que anar a pitjor, educar és més complicat i és un desafiament més gran trobar elements de vinculació de tota aquesta població tan diversa.

Ara, quan hi ha més elements de comunicació que mai, ens comuniquem pitjor?

Sí. Com que hi ha més flux de comunicació, hi ha més possibilitats de confusió i de mala informació. I encara que sembla que ens comuniquem més, estem més tancats que mai. Només ens comuniquem sobre el que ens agrada.

Les xarxes socials limiten la nostra perspectiva?

Sí. Podem accedir a informacions de tot el món i tenim més interrelació amb amics i familiars, i en això obre la perspectiva, però també ens encapsula en un espai més homogeni.

Les xarxes generen una imatge de falsa llibertat? Ho dic perquè el seu control està en mans d’empreses i persones concretes.

Les empreses posen uns límits, però és un mecanisme que interioritzem. Ens autolimitem perquè evitem les informacions que no ens agraden. Ho fem nosaltres i els algoritmes. Perquè estiguem atrapats més temps, el sistema ens ofereix el que més ens agrada.

Està d’acord amb les famílies que demanen prohibir que els menors de 16 anys tinguin mòbil? 

Les prohibicions no em semblen un bon camí. No és possible prohibir que algú compri un mòbil i l’hi doni al seu fill. Pots regular el seu ús a l’escola i els pares poden fer-ho a casa, decidir si el compren o no i fixar normes. La demanda de prohibició em sona a “desresponsabilització”, a treure’s el problema de sobre, entre altres coses perquè molts pares volen que els seus fills tinguin mòbil per controlar-los. La bona gestió del mòbil no passa per la prohibició, sinó per l’educació.

No creu que cada vegada les famílies traspassen més funcions a l’escola i aquesta té menys temps per fer el que li tocaria?Exactament. L’escola té un horari limitat i unes tasques molt importants, que són ensenyar a llegir i a escriure, per dir-ho així. Traspassar-li l’educació emocional, viària, alimentària.. no només sobrecarrega l’escola i l’acaba fent fracassar, sinó que suposa una “desresponsabilització” de les famílies i de la societat. L’escola no pot resoldre-ho tot, vivim en una societat molt diversa i l’escola pot ser un espai comú, però no ha d’entrar a educar sobre qüestions que els pares no compartirien.

Això contribueix als mals resultats de l’informe PISA? 

Hi ha moltes més coses, com confusions metodològiques de les maneres d’ensenyar.

Es prima que el nen estigui content en lloc que s’esforci? 

Sembla que només hi pot haver una motivació agradable, però l’aprenentatge té dificultats. Això ho entenem en l’esport o en la música. Ningú pot jugar bé a futbol sense entrenar-se o ser un gran pianista sense gaires hores de sacrifici. Per aprendre a llegir amb gust hi ha d’haver esforç. En algunes escoles, sembla que tots han de ser feliços de forma immediata. Aquest és un dels problemes greus. També hi ha qüestions vinculades a l’entorn familiar. L’informe PISA explica que els resultats tenen molt a veure amb el nivell educatiu dels pares, i en la mesura que hi ha nens que procedeixen de contextos culturals molt pobres, això impacta en els resultats, s’admeti o no.

Com cal afrontar-ho?

Aquests nens o els que tenen alguna malaltia o discapacitat han de tenir un suport afegit durant tota la seua escolarització. No ens ha de fer por una certa segregació en les estratègies educatives. El que no es pot fer per dissimular aquesta desigualtat és perjudicar els resultats dels que anirien millor. Moltes vegades s’iguala per baix, i els que tenen més capacitats no les poden aprofitar. És un problema que es veu a l’informe PISA, ja que els nivells d’excel·lència són molt petits. No només la mitjana és baixa, sinó que els que van bé són molt pocs.

Hi ha un excés de ‘bonisme’? 

Absolutament, i en l’educació és on n’hi ha més. En sanitat, a ningú se li ocorreria dir que a favor de la igualtat entre un mal cirurgià i un de bo, que m’operi el dolent. No pot ser que en educació apliquem ideologies que no són raonables en qualsevol altre àmbit.

Vostè va formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. En quina fase es troba el procés? 

El terme procés és reduccionista, dona a entendre que era una cosa ben estructurada quan va ser un moviment de baix cap a dalt i no tenia una estratègia pensada des d’un organisme que el dirigís. Això és el que ens fan creure des de l’altre bàndol, i no és veritat. On som? Hi ha sectors que continuen mobilitzats i n’hi ha d’altres de desanimats. De vegades no es té en compte l’efecte de la repressió. Hi ha qui diu que no som independents per culpa dels líders. Jo diria que és per culpa de l’Estat, que va guanyar. Va enviar policies, va reprimir i va empresonar. Ara hi ha una calma tensa per recobrar forces. L’horitzó de la independència està desdibuixat, no sabem si serà possible, ni quan ni com. Demanar que algú es mobilitzi per a no se sap què és inviable. Si hi torna a haver una oportunitat, segur que la gent tornarà a mobilitzar-se com fins al 2017.