Baixos salaris i pujada dels lloguers impedeixen l'emancipació dels joves

La pujada dels preus dels lloguers, sumats a l'escassa oferta que hi ha a Lleida ciutat i als baixos salaris que predominen entre els menors de 30 anys, ha comportat que sigui gairebé impossible que aquests puguin independitzar-se. Per deixar la llar dels pares, la majoria només tenen l'opció de compartir pis amb altres joves.

Els joves tenen grans dificultats per poder accedir a un habitatge a tot l’Estat, fins al punt que tan sols un 16,6% dels entre 18 i 29 anys estan emancipats, segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya. L’alt preu dels lloguers, la precarietat laboral i sous, que a Lleida no assoleixen els 20.000 euros bruts de mitjana a l’any, comporten que no puguin independitzar-se o es vegin obligats a compartir un pis.

El vicepresident del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Carlos Cañas, afirma en aquest sentit que la pujada dels preus dels lloguers els últims anys “derivada de l’especulació” restringeix encara més el dret a l’habitatge. També denuncia la “falta d’un cens de pisos buits” i l’“absència d’una planificació adequada de l’habitatge públic”.

El Consell adverteix que les taxes d’atur juvenil i de temporalitat a l’Estat són de les més altes d’Europa i que el preu mitjà del lloguer a Catalunya era de 525 euros el 2014, mentre que deu anys després assoleix els 850. “L’habitatge és un dret, no pot ser que hi hagi persones fent negoci a costa d’empobrir gran part de la població”, lamenta Cañas. Afegeix que la “precarització” que pateixen els joves “condiciona la seua capacitat de desenvolupar projectes acadèmics, familiars o associatius, i no deixa de ser la punta de l’iceberg de tots els problemes de salut mental que estan a l’ordre del dia”, afegeix. 

A Lleida ciutat, el preu mitjà del lloguer és de 560 euros, i als principals municipis de comarques està entre els 400 i 500 euros, segons dades de l’Incasòl.Per la seua part, el president del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Lleida, Josep Maria Esteve, assenyala que “un lloguer mai hauria de suposar més del 30% dels teus ingressos, per la qual cosa si costa 600 euros hauries de guanyar-ne uns 1.800, però en el cas de Lleida ciutat es poden trobar a partir dels 400, i ara també es busquen habitacions per 150-200 euros”. Per aquesta raó, considera que la capital “no té uns preus elevats com per considerar-la zona tensionada, la forquilla de preus és raonable. 

El problema és que no hi ha oferta i això té a veure amb el fet que siguem una ciutat universitària”, assegura Esteve. Estima, al seu torn, que un terç dels 10.000 estudiants que té la Universitat de Lleida viuen de lloguer i suposen el 20% del total d’arrendaments que hi ha a la capital a l’any.Per garantir el dret a l’habitatge, el CNJC considera “imprescindible” disposar d’un parc públic “prou gran perquè tingui una incidència significativa en el mercat”, així com aplicar la regulació dels preus del lloguer. “Veurem quin impacte té, però ha arribat molt tard, els preus han pujat per sobre de qualsevol mitjana de renda laboral”, valora el seu vicepresident. Cañas destaca la necessitat de “mobilitzar tots els pisos buits per garantir que no s’especuli” i planteja fomentar accions comunitàries. “És important que l’associacionisme juvenil denunciï la seua situació i reivindiqui els seus drets”, afirma.

D’altra banda, per a Esteve la prioritat “és que l’administració faci més habitatge protegit, perquè és ridícul que els últims anys només se n’hagin construït mig centenar a Lleida”. 

També planteja desqualificar blocs de protecció oficial perquè els seus pisos puguin ser llogats, per així “disposar d’edificis sencers, però l’Estat no t’ho permet perquè han de passar un mínim de 50 anys per a això”.Per tot plegat, insta les administracions a posar-se les piles perquè hi hagi “un equilibri entre construcció pública i privada, ja que fins ara el que ha fet l’administració ha estat passar la patata calenta al sector privat”. 

Finalment, Esteve va assenyalar que els joves no poden comprar habitatge pels alts tipus d’interès de les hipoteques, per la qual cosa considera que “el problema és econòmic. Abans hi havia més poder adquisitiu, però els últims quinze anys la precarietat laboral en els joves ha estat el pa de cada dia”. “No carreguem tota la culpa al sector immobiliari, tenim un problema estructural”, conclou Esteve.

Èric Morros, soci fundador d'Obrint Portes

A què es dedica, la cooperativa?

Fem masoveria urbana. Rehabilitem i reformem habitatges per facilitar l’accés a la vivenda a joves.

Quants n’han ajudat?

Hem acollit quaranta-tres persones que viuen en els tretze pisos que ens han cedit (cinc són municipals i vuit, privats), i en tenim més de 55 en llista d’espera.

Tots són joves?

El 95 per cent. També acollim alguna família vulnerable i persones extutelades d’origen migrant. Per motius racials, no se’ls lloga pisos malgrat tenir contractes indefinits.

Com funciona, aquesta masoveria?

Contactem amb propietaris que tenen pisos en desús i acordem una cessió de l’habitatge durant uns anys a canvi d’una renovació de la cuina, el lavabo i les instal·lacions de subministraments, sobretot. El lloguer que paguen els inquilins es calcula en funció de la inversió en les reformes que hagi pogut fer el propietari. També fem d’immobiliària ètica, com a mediadors entre inquilins i propietaris.

Quins beneficis proporciona?

Dos de les persones que treballen amb nosaltres també viuen als nostres pisos. Van rebre formació per rehabilitar la seua casa i ara formen altres joves que també volen emancipar-se.

Tenen projectes de futur?

Hem comprat un edifici de quatre plantes a la travessera del Carme en el qual rehabilitarem els habitatges i els destinarem a joves extutelats i a dones que tinguin fills a càrrec en situació monoparental.

Albert i Paola: «Amb aquests preus t’obliguen a compartir per poder estalviar»

L’Albert i la Paola van entrar en un pis de lloguer el gener passat per començar a viure com a parella. “Vam començar a buscar al novembre i al principi ens vam marcar 550 euros com a despesa màxima només en el lloguer, però al veure els preus ens vam adonar que havíem d’augmentar el límit fins que en vam trobar un per 600 euros amb pàrquing i traster”, detalla la parella, que consideren que no hi ha facilitats perquè algú de la seua edat visqui sol. “Som dos persones amb dos nòmines i això facilita assumir la despesa del lloguer, però una de sola és difícil que arribi a tot, encara que depèn de les seues exigències a l’hora de buscar pis i de les seues possibilitats econòmiques”, assenyalen. Atesa la seua experiència, creuen que Lleida “és una ciutat amb uns lloguers assequibles per a estudiants que busquin compartir pis, però no per als que volem viure aquí. Els preus actuals t’obliguen a compartir, és a dir, et limiten la teua llibertat de viure sol i sense haver de compartir despeses”, asseguren, per la qual cosa estan a favor de limitar preus dels arrendaments. “Entenem que Lleida és ciutat universitària amb gran demanda de pisos per a estudiants, però hi ha molta gent que treballa i té una vida aquí, tenim amics que han de compartir per tenir un marge mínim d’estalvi per al futur.”

Josep: «Vaig veure un pis on una finestra no tenia persiana ni vidre»

El Josep és de Massalcoreig, però treballa a Lleida i viu a la ciutat perquè li resulta més barat que agafar el cotxe cada dia. Va trobar el seu pis gràcies a un grup de WhatsApp d’estudiants que busquen llogar habitacions. En el xat hi ha 1.023 membres, per la qual cosa el sistema ja no n’accepta més. “Em va costar molt trobar un pis amb possibilitats d’entrar, perquè en gairebé tots demanen dos o tres mesos de fiança, una nòmina i un aval, molts requisits difícils de complir per a una persona jove.” Explica que “comparteixo el pis amb tres persones i pagament 180 euros de lloguer per la meua habitació, que amb les despeses de subministraments en sumen uns 210 al mes. La majoria d’habitatges que he vist costen entre 250 i 300 euros mensuals, depenent del seu estat i de la quantitat de persones amb qui es comparteix”. Valora que els preus a Lleida són més assequibles que en altres ciutats com Barcelona, però “estic treballant a mitja jornada i no puc permetre’m pagar-ne més de 250”. El jove afirma que “hi ha algun pis més barat a la ciutat, però solen estar en molt mal estat”, i assegura que, “abans de trobar el que visc ara, en vaig visitar un a Balàfia en el qual les finestres no tenien persianes i una no tenia ni vidre”.

Laura, Meri, Carme i Ares: «No ens podríem permetre ser una persona menys»

Laura, Meri, Carme i Ares han viscut en diferents temps en un pis cèntric pel qual paguen 700 euros al mes. “El trobem assequible i ens podem permetre altres despeses, però és el nostre pressupost màxim”, afirmen. Expliquen que “la resta de pisos que vam visitar tenien uns preus massa alts, i els que eren més barats no tenien mobles, eren d’antiga construcció o eren en zones amb menys demanda, com els afores o el Centre Històric. No tenim cap inconvenient a viure en aquests barris, però buscàvem estar a prop de la feina”. Les joves afegeixen que “també ens vam trobar amb pisos pels quals demanaven molts diners per molt pocs metres quadrats, amb l’excusa de la pujada de preus per la inflació”, i valoren que “hi ha una moda de convertir el dret a l’habitatge en un benefici més per als propietaris”. Ares, Carme i Laura expliquen que “ens és indispensable treballar per poder viure independitzades, cosa que implica no poder disfrutar de moltes estones juntes com ens imaginàvem, ja que tenim horaris molt diversos”, i asseguren que, “atesos els preus existents, no podríem permetre’ns viure soles perquè destinaríem més de la meitat del nostre sou al lloguer”. Afegeixen que “vivim juntes per decisió, volíem provar l’experiència, però si no fóssim quatre no ens ho podríem permetre. A més, molts habitatges de lloguer estan pensats per a diverses persones, sobretot els pisos d’estudiants, per la qual cosa anar a viure soles o amb parella suposaria disposar de molt pocs metres quadrats o un preu que no podríem assumir”. Finalment, la Laura valora que “en una ciutat més gran, com Barcelona o Madrid, hauríem de canviar de feina i deixar els estudis per afrontar els preus més elevats”.

Ana i Guille: «Ens han negat algun lloguer perquè som joves»

“Ens vam mudar a la ciutat des de Seròs fa un any i mig perquè volíem estar més a prop de la feina i de la universitat. Vam estar gairebé un any buscant pis, però només quatre propietaris van acceptar una visita. Sempre hem hagut d’insistir molt perquè contestin i demostrar que tenim estabilitat econòmica. En un cas, un propietari ens va dir directament que no ens llogava el seu pis perquè som joves i no som responsables. Una altra vegada vam quedar per veure un pis en el qual ja hi havia gent vivint.” “Paguem 500 euros al mes, la qual cosa ens sembla exagerat per a un habitatge de 50 metres quadrats, però no teníem cap altra opció. Uns amics van entrar fa poc en un pis igual del mateix edifici i paguen 600 euros, és trist.”

Eloy Rami: «No pot ser que una cosa tan bàsica sigui tan inaccessible»

Aquest jove de Mequinensa comparteix pis amb dos amics des de fa dos anys i paguen 750 euros de lloguer. “Des dels 19 anys que visc a Lleida de lloguer i el 2018 pagàvem 450 euros, els preus han pujat tant perquè estem en una ciutat universitària amb molta demanda per la gran quantitat d’estudiants de fora”, diu aquest tècnic de carreteres. Ara per ara prefereix viure compartint, ja que “un pis de dos habitacions surt per 500-600 euros, per a mi sol ho trobaria car, però si el comparteixes la situació és molt diferent”. En aquest sentit, Rami apunta que “ara un jove de 25 anys que guanyi 1.500 euros no podria assumir un lloguer així si s’hi sumen despeses bàsiques o el cotxe”, de manera que “hauria de ser obligatori posar límits en el lloguer, no pot ser que una cosa tan bàsica sigui tan inaccessible”. Conclou admetent que “ara mateix si vius a Lleida i treballes no val la pena anar-se’n de casa dels pares per pagar 600 euros per un lloguer”.

Raquel: «Més de 55 joves esperen una llar»

La Raquel va decidir viure de lloguer fa 4 anys després d’aconseguir una feina fixa a Lleida. “Buscava un pis de dos habitacions per 400 euros, però per aquest preu només n’hi havia un i després de 4 mesos buscant vaig trobar-ne un per 430, però ara estic pagant-ne 475”, diu la Raquel. Considera que, a dia d’avui, “és pràcticament impossible independitzar-te sol i, si trobes un pis de lloguer, hi has de destinar la meitat del teu sou, ja que també hi ha la llum, aigua, gas i internet, per la qual cosa per a alimentació i despeses bàsiques no et queda ni la meitat del sou. Pots independitzar-te, però només optes a sobreviure, per la qual cosa gairebé t’obliguen a compartir pis.” No es va plantejar comprar perquè “si no tens una entrada de mínim el 20% del preu ni t’ho planteges”. Veuria bé limitar el preu dels lloguers, però “buscant un equilibri entre el dret a l’habitatge digne i la llibertat de mercat que requeriria alguna cosa més elaborada que un barem genèric”.

El turisme redueix l’oferta assequible al Pirineu

El turisme creixent al Pirineu suposa una dificultat afegida per als joves que busquen pis. El CNJC assegura que a les zones turístiques hi ha especulació, els habitatges tenen preus més elevats i compten amb un mercat de treball que precaritza els sous, en especial els de la població més jove. Aquesta entitat considera que el fet que a prop de les pistes d’esquí hi solgui haver urbanitzacions o que es rehabilitin cases perquè siguin segones residències, disminueix l’oferta disponible. A més a més, afegeix que els contractes són per temporades, cosa que fa que els joves tinguin difícil accedir a una vivenda.