Els oblidats del coronavirus
Lleidatans que tenen seqüeles quatre anys després de contagiar-se denuncien la falta de diagnòstics concrets per a la malaltia i demanen més recursos per a investigacions que trobin cures
Molts d'ells han tingut problemes perquè els reconeguin la incapacitat per treballar
La Charo, el Carlos, el Chesco, el Joan i la Valentina (d’esquerra a dreta) són cinc de la trentena de membres de l’associació Long Covid. - M. CARBONELL
La Valentina, el Joan, la Charo, el Chesco i el Carlos són només cinc dels milions de persones que pateixen covid persistent. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) indica que entre el 10 i el 20% dels pacients de covid posteriorment desenvolupen símptomes prolongats i associats a la infecció. Una trentena de lleidatans que pateixen la malaltia s’han associat per lluitar contra l’oblit i reivindicar la necessitat de continuar investigant per poder millorar els seus diagnòstics i també trobar cures.
«Em van donar l’alta estant malalta i estic a l’atur»
“Vaig començar a tenir problemes digestius el març del 2020. Vaig estar 3 mesos sense menjar gairebé res, fins i tot l’aigua em feia mal. Em van trobar un bacteri i em van tractar, però no vaig millorar. També sentia fatiga i dolor al pit, però 4 mesos després vaig tornar a treballar. L’agost del 2021 vaig donar positiu en covid i des d’aleshores m’ofego i estic cansada. Em van donar la baixa per depressió. Un dia vaig tardar molt a reaccionar quan la meua filla va sortir corrents cap a la carretera, i vaig haver de sortir al carrer acompanyada durant 8 mesos. Em van fer una radiografia i no van trobar res, així que em van donar l’alta encara que gairebé no podia caminar. Vaig perdre l’esperança amb els metges, vaig deixar d’anar-hi, i ara estic a l’atur i no puc impugnar-lo”.
«He hagut d’acollir-me als serveis socials»
“Vaig tenir covid i em costava molt respirar, vaig anar a Urgències i vaig acabar a l’UCI. Vaig tenir pneumònia i vaig patir una angina de pit. Em costava tant respirar que vaig perdre el coneixement pensant que havia de tirar endavant pels fills, i quan vaig despertar em vaig obligar a pensar que ja no estava malalt. Vaig estar hospitalitzat a casa, i a nivell cognitiu vaig empitjorar. Em van tornar a ingressar perquè em va patir un atac de vesícula i una inflamació general, i poc després vaig tenir un ictus que em va paralitzar mig cos. He hagut d’acollir-me als serveis socials, perquè era autònom i vaig gastar tots els estalvis de l’empresa. Al principi em van negar la invalidesa, però vaig recórrer i me la van donar”.
«No soc capaç de llegir ni veure una pel·lícula sencera»
“Vaig tenir covid el juny del 2020. Vaig patir una pneumònia i vaig estar un dia a Urgències, però no vaig arribar a estar ingressada. Vaig donar positiu durant un mes i no millorava, i en el dia d’avui estic igual o pitjor. Sempre estic cansada, em fa mal tot i no em puc concentrar. De fet, no soc capaç ni de llegir un llibre o veure una pel·lícula sencera. La doctora de capçalera ha estat amb mi des del primer moment i em va dir que tinc covid persistent, però no hi ha proves específiques per mesurar el nostre dolor. Vaig estar de baixa per depressió, i a l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques em van dir que m’acostumés al que tenia i em van enviar a treballar sense visitar-me, per la qual cosa vaig posar un recurs. Treballava en un supermercat, i no vaig aguantar ni un mes i vaig haver d’agafar vacances. L’excés de medicaments, entre els quals la Palexia (un opiaci) m’ha causat una fibrosi medicamentosa. Jo era una persona molt activa i no depenia de ningú, però ara visc al dia. En la primera reunió de l’associació vaig plorar perquè, per primer cop, no vaig sentir que havia de disculpar-me per estar malalta. Vull recuperar-me, no rebre una pagueta. Pot ser que no recuperi la vida anterior, però vull tenir una qualitat de vida digna.”
«El coronavirus m’ha deixat en cadira de rodes»
“Em vaig contagiar a l’octubre del 2020. Vaig passar una covid lleu, encara que vaig tenir febre i convulsions. Després, sobretot des de principis del 2022, em va començar a costar caminar. Cada vegada sentia els peus més febles i no em responien els genolls. Vaig caure dos vegades a casa, i a la tercera no em vaig poder aixecar de terra. Des d’aleshores vaig sempre en cadira de rodes, per la qual cosa soc totalment dependent. M’he gastat més de 3.000 euros per adaptar la casa i comprar-me una cadira. Ara tinc la invalidesa absoluta, però al principi els metges no em creien i em van arribar a dir que estava estressat i deprimit, a més que havia de perdre pes. Em van fer sentir que estava boig. Era professor de Filosofia en un institut, però ara no sabria explicar res. He d’apuntar-ho tot perquè pateixo seriosos problemes de memòria, fins al punt que en algunes visites amb el metge m’he oblidat de dir les coses més importants. Sobre això, el desembre passat vaig demanar cita amb un facultatiu de Medicina Interna que em van recomanar, i no me l’han donat fins al 18 d’abril. Al ser funcionari vaig a una mútua, i a Muface es van desentendre del meu cas després de posar una reclamació. Lamento que els estudis científics no ens estan tenint en compte”.
«No puc jugar amb el meu fill i em crea impotència»
“Em vaig infectar el febrer del 2022. La meua afectació va ser lleu, però poc després vaig sentir un dolor molt fort a l’estómac i el digestòleg em va trobar una úlcera. En total vaig perdre 22 kg. També vaig notar una pèrdua d’energia molt important que em va incapacitar per treballar i encara perdura. A més, tinc boira mental i intolerància als sons forts. Un dia vaig tenir unes taquicàrdies tan espectaculars que sentia que em moria. Durant les següents dos setmanes vaig acabar a Urgències 7 o 8 vegades. Vaig haver d’operar-me a l’abril per arrítmies, quan mai havia patit res semblant, i poc després vaig tenir un infart. Tinc 43 anys i estic incapacitat. El meu fill petit em demana que jugui i no em sento capaç, la qual cosa em crea molta impotència. Molts dies no puc ni portar-lo a l’escola, a una distància de 500 metres.”