Així ha canviat la rambla Ferran de Lleida: dels edificis històrics del segle XIX a la futura reforma

La rambla Ferran de Lleida és un espais amb més moviment en el dia a dia de la ciutat. Malgrat ser avui encara un centre neuràlgic de negocis, amb oficines de tots els tipus i tota una corrua de negocis associats que van de floristeries a bars i algun restaurant, encara més va ser-ho anys enrere, abans que la crisi econòmica del 2008 s'ho emportés tot, i comencés l'escalada de tancament d'oficines bancaries. I encara més lluïa quan els dos quioscos, avui desapareguts, venien diaris i revistes i una mica de tot a qui s'hi apropés. Aquests no tornaran. Això si, alguns diumenges hi ha mercats de segona mà, i Lleida ha trobat a la rambla un lloc perfecte per celebrar el Sant Jordi. 

Dels locals plens vam passar als locals tancats per la crisi i els canvis de models econòmics. Poc a poc nous negocis s'han implantat a la rambla -algun d'emblemàtic com la seu nova de Pimec-, però encara en queden per omplir. Només a la rambla Ferran hi ha, segons la Paeria, 15 locals buits. Equivalen al 7% de tots els locals de la rambla. I s'hi ha de sumar els tres locals buits, que Promoció Econòmica busca omplir. S'hi haurà de sumar també l'enderroc de l'antiga botiga Mestre de la rambla, tocant a l'estació. 

De tota la vida haguda i per haver, s'hi ha de sumar l'impuls que li donarà el Museu Morera, obert i amb seu oficial i definitiva després de vagar en l'aire anys i panys. I el que li donarà també la reforma que la Paeria de Lleida vol fer-li enguany. Un rentat de cara que serà també un canvi de model, pensat sobretot per als vianants i les bicicletes, amb més arbres, bancs fanals i una vorera més ampla més que necessària en llocs on a vegades no hi passen dues persones de costat. 

A destacar les ampliacions que ha anat fent la Diputació de Lleida al llarg dels anys, la central de Correus a la ciutat, i l'Audiència (avui el Morera). 

L'origen de la rambla Ferran

La rambla de Ferran, o fernando, com en diuen alguns lleidatans, es va urbanitzar a finals del segle XVIII però no fou fins al 1861, amb l’enderrocament de les muralles i la conseqüent connexió amb la resta de la ciutat, que comença a convertir-se en una artèria important de Lleida. I així s'allargava fins al que avui és l'estació de trens. L'any 1960 es va fer la darrera pavimentació, que eliminava les llambordes i els grans plataners per deixar pas als vehicles. 

La rambla està dedicada al rei Ferran VII, el Desitjat i el Felló (traïdor, malvat, infame, no ho diem nosaltres, sinó la RAE), en honor a la visita que va fer a la ciutat.

Avui és un passeig catalogat i protegir com a Bé Cultural d'Interès Local. La Wikipedia ens recorda que acull edificis noucentistes i modernistes, amb edificis que, quan els arbres ho permeten, cal parar-se a mirar. De fet, el Lectura en va fer un reportatge, premiat. 

L'any 1860, just a l'inici de les obres, la rambla era una esplanada de plataners que deixava enrere el baluard. Tot això eren camps. I tenia una porta monumental d'entrada. Segons explica i il·lustra el blog d'història de Lleida Quina la fem, amb fotos de Charles Clifford, hi havia una porta d'entrada a tot aquest entorn, un arc votiu amb el text VOTO PÚBLICO SIEMPRE ESPAÑOLES. 

Edificis històrics i monumentals

Ho explicava Roser Banyeres al reportatge publicat al Lectura. la rambla Ferran està plena d'edificis impotents que, quan es poden els arbres, es deixen veure en la seva esplendor. Banyeres en feia un repàs: 

Entre els edificis històrics hi ha la remodelada Casa Montull, d’estil noucentista, al número 37, que fa cantonada amb el carrer Democràcia i inscrita com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Construïda al primer terç del segle XX, la seva observació atenta permet veure com la terrassa compta amb dos templets circulars descoberts, que permeten somiar amb tranquils, relaxats, sopars d’estiu a la llum de la lluna i a la fresca. Les baranes de ferro forjat dels enormes finestrals de la tribuna i dels balcons són altres dels atractius de l’edifici, a més d’un bon nombre d’elements decoratius en diferents indrets de la façana. 

L’antiga casa Cros, al costat de l’edifici del Banc de Bilbao, un espai que dècades endarrere ocupava la bella Casa Mangrané, obsequia el transeünt amb una façana en què destaca una tribuna de tres pisos amb columnes i capitells jònics que acaba més amunt en una terrassa i inicials gravades en pedra que recorden que la Societat Anònima Cros va ser fundada per Francesc Cros, que fou qui va encarregar la construcció. Edifici declarat també Bé Cultural d’Interès Local, la forja de les baranes dels seus balcons són també dignes d’admirar. 

La casa Pluvins, al número 47, és obra de Francesc Morera i Gatell i BCIL desde fa gairebé dos dècades. Segons remarca Frederic Vilà al seu llibre Morera: arquitecte modernista? (1982), en destaca el “ritme modulat de portes fent de sòcol a la planta baixa marcada per una balaustrada correguda”. Malgrat que el ferro forjat és l’element característic de la porta, la resta de la façana de poca alçada però amb una important tribuna està decorada amb elements vegetals i mènsules elaborats picats a la mateixa façana.

Ja sigui per les mides o pel color que contrasta amb totes les seves veïnes, la seu central de la Diputació de Lleida, edificada damunt el que havia estat l’Hospital del Sant Esperit destruït per la Guerra de Successió i després que fracassés la idea de reconstruir el centre sanitari com un hospici (1789-1795), presenta les fantàstiques pintures murals de Josep Minguell, que també s’estenen a l’escala interior. El 1898 es va inaugurar la remodelació encarregada a Celestí Capmany, però des d’aleshores s’han succeït les obres de reforma, una de les més importants durant la postguerra, en el marc de les actuacions de Regiones Devastadas. 

Ara bé, un dels edificis modernistes més característics de la rambla de Ferran és l’anomenada Casa Florensa, a la cantonada de la Baixada de la Trinitat. Construïda el 1905, és obra de Josep Florensa. Malgrat que conserva la façana i els forjats –alguns cargolats amb les seves treballades mènsules–, les balconades, finestres i balcons, l’interior està totalment remodelat, per acollir pisos i despatxos. De fet, la singularitat de l’edifici va propiciar que la rehabilitació durés força temps.

No gaire lluny, l’actual subdelegació del Govern central crida l’atenció, tot i que el fet que sigui un edifici exempt i d’enormes dimensions precedit per una plaça permet que l’arbrat no l’“amagui” durant la resta de l’any. Es tracta d’un edifici d’estil neoclàssic que també està inclòs dins de la categoria de Bé Cultural d’Interès Local. Compost per una planta baixa i tres pisos, tota la façana en planta baixa està revestida de filades de pedra i un accés amb balconada i columnes. El 28 de setembre de 1955 el va inaugurar el general Franco. Tot i que és un edifici d’oficines, també té un espai habilitat com a llar familiar on fins fa poc es traslladaven a viure els sotsdelegats a Lleida del Govern central, encara que avui en dia no és el cas. 

Aquests són només uns pocs exemples dels “tresors ocults” o més aviat que probablement passen desapercebuts per la majoria de nosaltres en el tràfec diari caminant per Ferran (i la veïna avinguda Francesc Macià).

La gran riuada del 1982, imatge icònica de SEGRE

Els dies 7 i 8 de novembre del 1982 es van desbordar el Segre, la Noguera Pallaresa i la Ribagorçana, el Flamisell, el Cinca, la Garona i el Nere. La tragèdia es va acarnissar amb el Principat d’Andorra, on es van comptabilitzar dotze morts i dos desapareguts –tres d’ells per una explosió en una planta de gas a la Massana–, i al Pont de Bar, població de l’Alt Urgell que va ser literalment arrasada per l’aigua i va tornar a reconstruir-se sis anys després en un punt més elevat a 800 metres de l’emplaçament original.

Però la destrucció va arribar a totes les poblacions banyades pel Segre o algun dels seus afluents, com Lleida, Balaguer o Fraga. Les pèrdues a la demarcació es van xifrar en més de 45.000 milions de pessetes de l’època, i molts llocs van ser declarats zones catastròfiques.

El dia 8 la riuada va arribar a Lleida. L'aigua va deixar dos grans clots, un a la rambla Ferran, on es va produir també una fuita de gas, afortunadament sense conseqüències, i un altre a l’avinguda Blondel. 

Els periodistes del SEGRE sortint en barca de la primera seu, a la mateixa rambla, és una imatge icònica d'aquella riuada. 

Més imatges històriques de la rambla Ferran