'Padrines', el pont que connecta el passat i el present

Coneixeu realment les vostres padrines? Aquesta va ser la qüestió que ens va plantejar la nostra professora de llengua catalana just abans de presentar-nos el llibre Padrines, el còmic ideat i coordinat per la periodista lleidatana Mariona Visa i il·lustrat per sis artistes, totes dones, de la mà de la creadora Clara Tanit de Pagès Editors, que llegiríem al llarg del segon trimestre del curs.

Inicialment, aquesta pregunta ens va semblar poc escaient, perquè vam pensar: “Qui no coneix les seves padrines?”, però el cert és que al final del procés de treball i de lectura vam descobrir una part d’elles que mai abans ens havien mostrat. Una part personal, fins i tot secreta, que van compartir amb nosaltres en una entrevista que els vam fer com a treball final.

La novel·la gràfica Padrines està dividida en 6 capítols, cadascun ens apropa a la història d’una padrina que parla de les seves vivències més personals, totes vinculades a la seva joventut, a la descoberta de la sexualitat i del propi cos, a la recerca de parella, a la reproducció, als parts, a la criança… Tots temes que avui en dia segueixen vigents perquè tenen a veure amb l’essència humana, el que som i serem, la permanència de l’espècie, la curiositat vers el desconegut i l’autoconeixement. 

La primera padrina va ser la Carme (Arbeca, 1929), qui va viure un doble abandonament: el primer, per part del seu pare quan era petita, i el segon, de més gran per part dels dos progenitors, quan pensaven que estava embarassada. Tot seguit vam descobrir la Concepció (Arbeca, 1924), una dona que no va rebre cap tipus d’educació afectivosexual i que quan es va quedar embarassada no sabia què li passava. 

En tercer lloc, la M. Carme (les Borges Blanques, 1941), qui va viure els seus embarassos sense poder compartir les vivències de maternitat i criança amb ningú. A continuació, ens vam trobar amb la Pepeta (el Palau d’Anglesola, 1927), que va patir un avortament, però no se’n va adonar fins al cap d’uns dies, va alletar un altre infant que no era fill seu, va sobreposar-se a la greu malaltia del seu fill gran i va acabar tenint-ne cinc, de fills, cap d’ells noia. 

Després, vam descobrir les vivències de la Nuri (Gualter, 1935), que després de festejar des dels 17 anys amb en Joan s’hi va casar quan en tenia 24 i va patir les restriccions vinculades a la menstruació que dictava la cultura popular del moment. Finalment, vam conèixer l’Enriqueta (Reus, 1934), qui amb la seva llet va alimentar una nena que es va quedar òrfena i va tirar endavant amb la criança dels seus dos fills, entre els quals hi va haver 18 anys de diferència. A les classes de català cada setmana vam llegir una d’aquestes històries i les vam comentar a l’aula. 

En paral·lel, vam treballar amb materials diversos al voltant d’aspectes que també tenien cert protagonisme en la lectura. Primer, vam llegir un article on s’abordava el fet que sovint la gent gran no rep un tracte adequat per part de persones adultes, que sovint s’hi refereixen com si fossin nens, malalts o ximples. Després, vam veure un capítol del programa de TV3 Quanta guerra!, on la cantant Beth Rodergas presentava les seves arrels familiars i, amb el periodista Eloi Vila, encetava un procés d’investigació per esbrinar què va succeir al seu avi matern durant la Guerra Civil.

 També vam llegir un article de Sílvia Soler, on destacava la importància de donar veu als avis i àvies, de parlar-hi, de preguntar-los tot, perquè són un pou de saviesa i un contenidor de la nostra memòria.Una de les coses que no ens esperàvem va ser la visita de la Mariona Visa. 

Ens va explicar el procés de creació del llibre, com ho va fer per seleccionar les sis padrines i, també, li vam poder fer les nostres preguntes i li vam plantejar alguns dubtes. Ens va parlar de la dificultat del procés de construcció del còmic, ja que aquest llibre es va gestar en època covid i postcovid, de com va contactar amb la Clara Tanit, qui al principi havia de ser l’única il·lustradora, i de la decisió, al final, d’incloure altres artistes gràfiques al projecte. El que ens va voler transmetre va ser la importància d’escoltar i de donar veu a una generació de dones que van ser silenciades i que van patir l’opressió de la guerra i les prohibicions de la postguerra. 

En aquest punt va ser quan la nostra professora de català ens va comunicar que la tasca final de la lectura seria fer una entrevista a alguna de les nostres padrines o a alguna dona de referència amb experiència del nostre entorn proper per fer-los preguntes vinculades a la mateixa temàtica que abordaven les històries del llibre.

Al principi, la nostra reacció no va ser gaire bona, ja que vam pensar que no seria una tasca fàcil. Crèiem que el fet de parlar amb les nostres padrines d’aquests temes tan personals ens incomodaria i potser generaria una situació complicada de gestionar. A més a més, també era difícil per a nosaltres imaginar la millor manera d’accedir a aquesta informació, ja que forma part d’una parcel·la molt íntima de les seves vides. No obstant, ens va sorprendre moltíssim que la majoria de padrines van estar molt disposades a parlar d’aquestes qüestions i a compartir amb nosaltres aquestes vivències tan personals. Un cop enllestida la nostra feina vam tornar a la pregunta inicial plantejada per la docent. 

Contra tot pronòstic, vam canviar per complet el nostre punt de vista, perquè realment coneixem poc el passat de les nostres padrines, encara que ens les estimem d’allò més. Són persones amb molts anys de vida, amb moltes vivències i mil anècdotes, que aprecien que les escoltem i que donem valor a les seves experiències vitals. 

A tall d’exemple, volem destacar alguns dels aprenentatges més preuats que hem fet i que han quedat plasmats en un mural que decora el passadís de 4t d’ESO del nostre institut: “Crec que és una bona tasca per tenir encara més confiança amb la padrina i veure com han canviat les coses.” “La part més interessant de l’activitat és veure que les històries que s’expliquen a Padrines són reals, ja que la meva padrina em va explicar una història molt semblant a les que trobem en el llibre.”No hi ha millor conclusió que compartir el que diu un professor d’història de l’institut: “Cal mirar pel retrovisor, ja que és la manera d’entendre el que som, el nostre present, i encarar amb garanties el futur. Les nostres padrines són el nostre retrovisor.” No ens n’oblidem! Estimem-les i escoltem-les mentre puguem!

El punt de vista dels estudiants de Secundària

Com a docent em van sorprendre les resistències inicials que l’alumnat va mostrar quan els vaig proposar que entrevistessin les seves padrines i que abordessin les mateixes qüestions que es tractaven en aquest còmic. La meva intenció era apropar-los la difícil realitat que les seves àvies van viure quan eren joves, en una època de postguerra on van ser absolutament silenciades i obviades, i col·locar-la en el seu imaginari, perquè s’adonessin de les importants diferències d’aquella època vers l’actualitat i fossin capaços de valorar els avenços que en aquest sentit hem fet com a societat al llarg dels anys.

«Volia apropar-los al que van viure les àvies»

Padrines recopila confidències al voltant de la maternitat i la criança de les dones que van ser mares durant els anys 40 i 50 del segle passat, que no van rebre cap tipus d’educació sexual i que no van poder compartir les seves experiències amb naturalitat. Segur que ara estarien molt satisfetes de veure que les seves vivències serveixen per crear debats sobre la salut reproductiva, la sexualitat femenina i la criança. Preguntar a les nostres padrines ens ajuda a conèixer d’on venim. Que des dels instituts s’incentivi els adolescents a fer-ho els ajudarà a comprendre millor no només els seus orígens, sinó el món que els envolta.

«Ens ajuda a conèixer d’on venim»

L’institut és un lloc de reflexió i construcció i és per aquest motiu que em sento molt orgullosa que al Joan Oró tinguin cabuda propostes pedagògiques com aquestes, és a dir, iniciatives que destaquin els valors que la gent gran pot aportar a la societat d’avui dia gràcies a la seva experiència i a la seva resistència. Aquest tipus d’activitats són importantíssimes, ja que posen en valor les dificultats generacionals a les quals especialment les dones han hagut de fer front, i gràcies a les quals ens hem construït.

«Iniciatives com aquesta són importantíssimes»

L’institut és un lloc de reflexió i construcció i és per aquest motiu que em sento molt orgullosa que al Joan Oró tinguin cabuda propostes pedagògiques com aquestes, és a dir, iniciatives que destaquin els valors que la gent gran pot aportar a la societat d’avui dia gràcies a la seva experiència i a la seva resistència. Aquest tipus d’activitats són importantíssimes, ja que posen en valor les dificultats generacionals a les quals especialment les dones han hagut de fer front, i gràcies a les quals ens hem construït.