Rescaten cartes escrites per lleidatans exiliats o deportats a camps de concentració

“Després de quatre anys de presidi alemany, puc escriure breument sense temor de patir cap càstig [...]. No et pots figurar l’alegria que vam sentir quan el dia 5 a les 19.30 vam veure el primer tanc aliat.” Aquest és un fragment d’una carta escrita per un lleidatà a la seua família set dies després que les tropes americanes alliberessin el camp de concentració nazi de Mauthausen, a Àustria. 

Una de les cartes que formaran part de l’espectacle inèdit Cartes amagades, produït per Memòria Democràtica de la Paeria i creat per Jaume Belló i Pancho Marrodán, que s’estrenarà el proper 9 de juliol al pati de l’IEI.

L’obra, que combinarà música de l’època amb la lectura de fragments de missives, diaris i altres documents, vol donar una visió intimista sobre les famílies lleidatanes que, després de la Guerra Civil i en plena dictadura franquista, no sabien quin havia estat el destí dels seus éssers estimats, a l’exili o deportats a camps de concentració nazis, la majoria a Mauthausen i Gusen. 

“Fins als anys 60 moltes no van saber què els havia passat”, explica Josep Serra, del departament de Drets Civils de la Paeria i que s’ha encarregat de la investigació. De fet, Serra ha trobat cartes i documents a l’Arxiu Històric de Lleida i a l’arxiu alemany de Bad Arolsen.

En una d’aquestes missives es pot imaginar les penalitats que passaven molts d’aquests lleidatans. “El que fa el meu desig és poder menjar-me unes figues. Si pots envia-me’n tots els mesos”, va escriure. “Era habitual que les cartes mai no arribessin a causa de la censura”, explica Serra. “Aquestes cartes demanant figues ens van emocionar perquè transmeten l’essència bàsica de la supervivència”, afegeix Pilar Nadal, de Drets Civils de la Paeria. Tanmateix, en aquest cas concret, aquest missatge mai no va arribar als destinataris.

Una altra via per trobar aquests valuosos documents han estat les mateixes famílies, que les han cedit per a l’ocasió. També hi ha casos en els quals han entregat documents a la Paeria per a la seua custòdia. És el cas d’un diari que va escriure Miquel Sol Torres, mestre republicà i director de la Casa Provincial de la Beneficència, que va ser deportat al camp nazi de Buchenwald i assassinat el 25 d’abril del 1945 en una de les marxes de la mort. “La seua filla ens va fer arribar una espècie de diari en el qual tenia un calendari del 1945 i hi escrivia notes”, explica Serra.

 Les últimes anotacions que va fer van ser: “Em sento molt dèbil. Incapaç de caminar. Un quilo de pa fa dos dies. Les forces s’esgoten. Viurem?”

Tant Serra com Nadal remarquen que era freqüent que molts dels deportats, al tornar a casa, no poguessin parlar sobre tot el que havien patit i que optessin per escriure-ho. “Hi ha un lleidatà que va fer un diari explicant tota la seua experiència des del 1939 fins al 1945 i del qual es llegirà un petit fragment en l’espectacle”, expliquen. 

En el muntatge s’inclouran cartes, diaris i documents dels lleidatans Santiago Bautista Serrano, Josep Pach Roselló, Miguel Laguna Cáncer, Joan Fontova Oliver, Enric Curià Gatius, Julio Pérez Morales, Francisco Visa Morell, Joan Cascarra Garsaball i Miquel Sol Torres. “Volíem parlar dels exiliats i els deportats als camps nazis, però també de les famílies que s’havien quedat aquí i que, en la intimitat de casa seua, mentre escoltaven la ràdio en una època trista i fosca, rellegien les cartes dels seus éssers estimats per mantenir el seu record abans de perdre la comunicació amb ells”, remarquen.

Una història que ha marcat generacions. És el cas de Teresa Curià, filla d’Enric Curià, que ha dedicat la seua vida a buscar informació sobre el seu pare, que mai no va poder conèixer. “Ha reconstruït la seua història a través dels documents que ha anat trobant sobre ell i és una dona molt activa en la defensa de la memòria”, diuen. Amb aquestes cartes es pot reconstruir la història de l’exili lleidatà després de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial.