Gregorio Luri, pedagog: «El nostre sistema educatiu crea més deficiència que excel·lència»

Al seu llibre, explica que els sistemes educatius de Suècia, Finlàndia, els Països Baixos i Escòcia, abans capdavanters, van tenir una gran caiguda dels seus resultats a l’informe PISA a partir de principis del segle XXI al virar cap a un aprenentatge per competències, i ja han fet marxa enrere. En canvi, Catalunya aposta sense embuts per aquest tipus d’aprenentatge.

Aquesta és la qüestió. Em van impressionar les declaracions del factòtum de les dades PISA, Andreas Schleicher, després de l’últim informe, dient que no sabem si Finlàndia és la solució o el problema, i aquí pensàvem que fos quin fos el problema la solució era Finlàndia. Schleicher va afirmar que els estudiants s’han convertit en consumidors passius, els mestres en proveïdors de serveis i els pares en clients. I va dir que no hem de buscar el benestar dels alumnes a costa de l’èxit acadèmic, sinó a través d’ell. Les dades PISA de Catalunya no poden ser més preocupants. Els de matemàtiques són els més extrapolables perquè mesuren el tipus de pensament que ha de tenir un nen de quinze anys per resoldre problemes de complexitat creixent. De totes les franges en què es divideixen les puntuacions, el 2009 teníem en les dos més altes un 8 per cent d’alumnes, que són els preparats per enfrontar-se a problemes complexos. El 2022 hem passat al 5 per cent. I a les dos franges més baixes, dels alumnes que segons PISA no estan capacitats per desenvolupar-se en un món complex, hem passat del 24% al 28%. Estem en una dinàmica en la qual produïm més deficiència que excel·lència.

El seu missatge és que deixar de banda l’esforç perjudica sobretot els nens de les famílies més pobres.

Hi ha dos tipus de nens. Els culturalment rics, en els quals l’escola reforça el que veuen a casa i viceversa. I els de nivell lingüístic molt baix, que han de traduir el llenguatge de l’escola al familiar. Aquests necessiten un ensenyament directe, no els podem fer treballar en equip sense més ni més. Necessiten sentir un llenguatge ric i ben estructurat. Si es passen el dia amb altres del seu nivell, què assoleixen a l’escola?

Per tant, cal incentivar la lectura i l’esforç.

És evident. Hem de buscar mètodes que vagin bé per a tothom, no per a uns i per als altres no. Les dades que ha donat l’OCDE de l’abandó escolar després de l’ESO coincideixen amb el 28% dels alumnes de les franges més baixes de matemàtiques i també amb els que a tercer i quart de Primària tenen problemes de comprensió lectora.

Fa l’efecte que als polítics els interessa més millorar l’estadística del fracàs escolar facilitant passar de curs que millorar el nivell educatiu.

Sí. I a Catalunya tendim a avaluar-nos més pels nostres propòsits que pels resultats. Cal mirar cara a cara als alumnes i veure que hi ha deficiències greus. Una mestra d’un col·legi concertat de Barcelona em deia que fa les classes en català i que tots li pregunten en castellà. Això és molt més normal del que sembla, però tenim el missatge fet que l’escola catalana és una experiència d’èxit i mai no la qüestionem.

Explica que l’estat de Mississipí ha passat de la cua al capdavant dels EUA en resultats educatius reforçant la lectura perquè els alumnes arribin a un nivell acceptable en el que seria tercer de Primària, formant els mestres i sense una gran inversió.

Molts problemes escolars són un fracàs lingüístic. A tercer i quart de Primària, quan els nens passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint, si un nen no té capacitat de comprensió lectora, què fem amb ell? Si passa de curs sense el reforç que necessita, la seua experiència de fracàs augmentarà any rere any. Hem de centrar els esforços en tercer i quart de Primària, perquè les dades mostren que és el punt de fractura del nostre sistema.

Aquí el Govern demana ajuda a l’OCDE. No seria millor implicar més els docents?

Una vegada vaig preguntar a un polític de Singapur: quina és la clau del vostre èxit educatiu? Em va dir que és tenir uns mestres convençuts que fan el que cal fer. No és la nostra situació. Si passes pels centres veuràs una càrrega burocràtica creixent i amb molts docents intentant justificar-se davant de l’administració dient que fan el que els demana, però després fan el que poden. Hi ha una hipocresia molt notable.

Assegura que no es pot aprendre a aprendre [una de les bases dels projectes per competències] sense tenir un mínim de coneixements.

La nostra memòria és com una cara del velcro amb molts ganxos amb capacitat d’enganxar-se al que és nou. Com més pobres siguin els teus coneixements, menys ganxos tens per aprendre. Si no en tens, no hi ha manera, és com voler enganxar per la cara llisa del velcro.

Internet i la IA no poden suplir la falta de coneixements?

Em poso molt nerviós quan diuen que tot és a internet. Tot no, el més important és el criteri, que està en mi. Com ordenes aquest maremàgnum d’informació? Necessites un criteri que no pots tenir sense coneixements.

Per què hem substituït la pedagogia de la virtut per la de les emocions?

Avui som tot emocions, veig escandalós que fem un drama de la tornada al treball després de les vacances. Sobre els nens i l’escola hi ha discursos de “pobrets, hem de fer coses amenes, que no siguin complicades”, quan l’escola és una gran manifestació de solidaritat intergeneracional. Al nen se li hauria de dir “no saps la sort que tens de tenir una escola!”. Però és més modern lamentar el que no tens que disfrutar del que tens.

Molts pares també estan en contra dels deures a casa.

La manera de cuidar els nens quina és, sobreprotegir-los? La sobreprotecció és una forma de maltractament, perquè els incapacitem per ser autònoms en el seu món.

En educació, hi ha una moda d’innovar per innovar?

És evident. A més, creiem que el nou és superior al vell quan, per exemple, escriure després de Josep Pla no et fa ser millor que ell. Hem d’aprofitar el bo sigui on sigui, tant si és l’última metodologia com el diàleg socràtic. No m’imagino una escola que no vulgui millorar, però el millor no necessàriament coincideix amb el nou. Està de moda que les escoles són innovadores, però, per què no recuperem el bo? Pots ser molt innovador i tenir uns resultats depriments.

També comenta la retallada de continguts pel que fa a Història. Que els joves sentin els qualificatius de feixista o comunista sense tenir gaire idea del que va ser el feixisme o el comunisme, no facilita l’auge d’opcions totalitàries?

Sí, perquè se simplifica la complexitat. Sempre poso un exemple de la minva de coneixements a Catalunya. Per què un llibre com El Zoo d’en Pitus, escrit en un català molt senzill, ara als nens els resulta il·legible quan fins a finals del segle passat el llegien sense esforç? Per la minva de la complexitat lingüística, que també ens porta a simplificar el món.

Quines accions haurien de ser prioritàries per a la conselleria i per als centres per millorar el nivell?

Primer, ser conscients que amb la trajectòria que seguim és impossible. Es necessita un pacte polític, que a Catalunya em sembla impossible, per treure l’educació del debat públic permanent, i un pacte amb els docents que digui: us descarreguem de burocràcia i a canvi us comprometeu a ja veurem el què.

Ara no sembla gaire factible.

Cada conseller que arriba ho fa amb vocació de ser fundador, quan necessitem continuïtat. Crec que és la clau del bon resultat que està aconseguint Galícia, on el conseller porta vuit anys i s’ha insistit per aplicar en tots els centres les metodologies que han funcionat bé en alguns.