Josep Maria Llop,arquitecte, urbanista i director de la càtedra Unesco de ciutats intermèdies: «Caldria estendre la ciutat entre Ciutat Jardí i Gardeny»

Quines van ser les grans aportacions del PGM del 1979?

Una és que concentra el creixement urbà de forma compacta. No aprova la previsió de 20.000 habitatges a la Caparrella, ni urbanitzar la carretera d’Osca fins a les Basses. I l’altra, que dibuixa dins de l’àrea urbana equipaments i zones verdes. Sense aquest PGM s’hauria edificat el Clot o no s’hauria pogut reconvertir l’antic Seminari en la universitat.

Com va sorgir la idea d’ubicar els jutjats al Canyeret amb un pla especial que va rebre el Premi Nacional d’Urbanisme?

El PGM deia que el Centre Històric i el Canyeret necessitaven plans específics i es fan alhora. Vam donar prioritat al Canyeret perquè després de les demolicions del 1969 s’enfonsava. Va sortir bé perquè era un pla que dibuixava molt bé els projectes i es podien negociar amb una altra administració. L’ajuntament va fer el pla i va expropiar algunes parcel·les i va dir a la Generalitat que fes el mur i l’ascensor i al Govern central, que fes els jutjats.

En canvi, els plans per al Barri Antic no l’han regenerat.

La meua autocrítica és que vam fer molt bé el pla i els equipaments, però vam fallar al creure que la majoria de cases eren rehabilitables. No ha estat així, l’arquitectura de tàpia o mixta amb maons va anar caient perquè les famílies que vivien allà se’n van anar a altres barris. Es va fer bé la urbanització pública de carrers, la renovació d’edificis de pisos i els equipaments. Però va durar massa i es va crear la cultura que era un gueto i, al contrari que en altres ciutats, les classes mitjanes i altes no hi han retornat. El 1970 hi havia 15.000 persones; el 1991, 2.500; i ara, 12.000, però 10.000 no tenen diners.

Quina seria la solució?

Construir habitatges i algun apartament amb lloguers assequibles per a gent jove i per a tothom que ho necessiti. Calen anys de treball i una cooperació entre promotors i administració, amb una empresa mixta pública i privada. L’ajuntament hauria de gestionar el terreny i posar-lo a la societat; el constructor no pagaria per ell, faria només l’edifici, per la qual cosa la seua inversió seria menor, i podria amortitzar-se amb lloguers més baixos. La funció de l’ajuntament finalitza dient que el que tingui dificultats per pagar l’ajuda socialment, no amb el lloguer, que cal pagar-lo i ha de ser assequible.

Va dirigir l’urbanisme de Barcelona entre 1988 i 1991, en plena transformació per als Jocs. Des d’aleshores sembla que cal organitzar grans esdeveniments per fer grans inversions.

Hi ha dos fórmules per transformar la ciutat, una és la de Barcelona i una altra, la de Lleida. Els Jocs van concentrar la inversió de l’Estat, la Generalitat i l’ajuntament. Així, les obres vinculades als Jocs van costar 80.000 milions de pessetes. Renovar Ciutat Vella, 21.000, i l’ajuntament en va invertir 12.000 a tots els barris. Això en sols quatre anys. El model de Lleida va ser la continuïtat amb un pla. Siurana i l’equip que el recolzava anàvem fent any rere any. El riu va costar 15 anys. I la política de compra de sòl municipal, cada any, va ser molt important.

Vostè va ser el responsable del PGM aprovat el 1999, encara en vigor.

Aquest pla es fa amb l’obra del riu feta i amb l’EMU urbanitzant i oferint terrenys d’alta qualitat per edificar a Cappont, Barris Nord i alguna cosa a Sucs. El Pla Territorial General de Catalunya del 1995 ens diu que hem de ser més grans per equilibrar el pes metropolità. I Lleida reparteix aquesta idea amb els pobles de l’entorn i ho mesurem bé amb la gent de la UdL. I planifica terrenys perquè càpiguen 160.000 persones. És un pla molt ben fet i aconsegueix el primer premi d’Urbanisme de Catalunya.

Està esgotat?

Crec que no. Hi ha prou terreny, però cal introduir elements més moderns, com la lluita contra el canvi climàtic. També es podria densificar una mica alguna àrea, per exemple Cappont. I s’hauria de planificar una extensió de terreny urbà a l’oest, lligant Ciutat Jardí amb Gardeny i absorbint la Mariola, que passaria d’una posició perifèrica a una altra de més cèntrica.

Ajudaria a regenerar la Mariola?

Sí, a l’abraçar la Mariola per darrere no quedaria en un extrem de la ciutat. M’atreveixo a dir-ho perquè crec que no és fàcil que ara es pensi que cal estendre més la ciutat, i crec que cal fer-ho allà.

Dirigeix la Càtedra Unesco de ciutats intermèdies. A Catalunya n’hi ha algunes, però Barcelona continua monopolitzant les inversions.

La càtedra genera coneixement i propostes perquè les grans àrees metropolitanes no dominin la urbanització mundial. N’hi ha 503 de més d’un milió, però d’entre 50.000 i un milió n’hi ha 9.000, i els habitants en poblacions de menys d’un milió són 1,5 vegades més. Les grans àrees urbanes concentren un gran mercat, i aquesta força de caràcter privat del capitalisme arrossega també els pressupostos públics. És molt negatiu perquè perjudica la majoria d’habitants del món. Ciutats com Lleida, Balaguer o Mollerussa no hem d’aspirar a un model metropolità, sinó a compartir coses, que no és fàcil i necessita la modernització de la cultura política. És una intergovernança municipal. Han de crear xarxes de col·laboració per atreure més inversió pública, que ara afavoreix descaradament les grans ciutats, i més inversió privada.

De què se sent més orgullós de la seua etapa al capdavant d’Urbanisme a la Paeria i què canviaria?

Em sento molt orgullós de la política de compra de sòl per urbanitzar-lo i oferir-ho a bon preu. Lleida ha estat un model extraordinari. És l’EMU fins al 2004. De la negociació amb l’Estat perquè en comptes d’un canal al riu fes un parc que servís de canal. De la negociació contra tots per tenir l’AVE a Lleida: la Generalitat volia anar cap a l’aeroport, l’Estat volia que passés pel mig de Gardeny, i ens va defraudar que no preveiés com havia dit una plataforma a Rufea-Gardeny que permetria una futura estació. I de la planificació del centre històric, amb l’autocrítica que es va prolongar massa.