La petjada de l'històric 6 d'octubre a Lleida

Els 'fets del sis d'octubre' del 1934, la insurrecció contra el Govern de Madrid que va començar a Barcelona Aliança Obrera després de la declaració de l'Estat Català per part del president Lluís Companys, també van tenir conseqüències a les comarques de Lleida, principalment a la Seu d'Urgell i la capital. Hi va haver quatre morts i més de 800 detinguts.

Avui es compleixen 90 anys dels fets d’octubre, quan el llavors president de la Generalitat, Lluís Companys, des del balcó del Palau de la Generalitat, va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Ho va fer com a resposta a la involució conservadora del Govern de Madrid i el seu acte va ser l’espurna que va prendre la flama d’un moviment insurreccional a tot el país per part d’elements populars contra les forces armades i que va generar un ampli suport.

A Lleida, els fets van ser protagonitzats per Aliança Obrera, que reunia organitzacions sindicals influïdes pel Bloc Obrer i Camperol, el PSOE i UGT. Segons explica l’historiador lleidatà Jaume Barrull Pelegrí, Aliança Obrera va convocar ja el dia 5 una vaga general, durant la qual van fer descarrilar un tren de mercaderies de més de trenta vagons a l’estació de Lleida, quedant bloquejades les comunicacions ferroviàries. També van emetre missatges des de Ràdio Lleida, cosa que va tenir un gran impacte, ja que la ràdio era encara un fenomen molt recent. Durant la vaga es van organitzar piquets a les entrades de la ciutat per bloquejar tota mena de transport, que es van mantenir també l’endemà. A la resta de Ponent, la revolta es va anar estenent amb el vistiplau dels ajuntaments governats per ERC.

Antoni Vives, el que va ser el primer alcalde d’ERC a la ciutat de Lleida, va reproduir la tarda del dia sis la proclama de Lluís Companys des de la Paeria. Així les coses, el republicà no va prendre més mesures més enllà que la de deixar una guàrdia de la Guàrdia Urbana al consistori amb la consigna de no oferir resistència armada davant d’una possible intervenció de l’Exèrcit o la Guàrdia Civil.Per la seua part, els sectors més revolucionaris no només van aixecar barricades, sinó que van aconseguir armes i es van atrinxerar a la comissaria de la Generalitat, on actualment es troba la Diputació, al carrer del Carme. Allà van passar la nit aguantant les ràfegues de metralladora dels soldats que van baixar des de la caserna de la Seu Vella per apaivagar la revolta. La matinada del dia set, veient-se totalment envoltats, es van rendir. Dos dels atrinxerats van morir: un del Bloc Obrer i Camperol i l’altre de Joventut Republicana, mentre que alguns van haver de ser hospitalitzats. 

D’altra banda, hi ha constància que un soldat va assassinar sense motiu aparent una dona que era al balcó de casa seua, malgrat que mai no es van depurar responsabilitats. “Tot apunta que va ser una irresponsabilitat total i absoluta”, lamenta Barrull. Aquell dia també es va lamentar una altra víctima a Juneda. En aquesta ocasió va ser arran d’un enfrontament entre els piquets, que escorcollaven les cases d’aquells que creien rics o de dretes. Alhora es va celebrar un judici i hi va haver diversos condemnats, tot i que sense penes majors. 

Pel que fa al Pirineu, Barrull comenta que van ser molts els ajuntaments que es van afegir a la declaració de l’Estat Català, però els aldarulls més greus van succeir a la Seu d’Urgell, on hi havia una guarnició militar. Va encapçalar la revolta el diputat d’ERC Enric Canturri, que després dels fets es va haver d’exiliar, primer a Andorra i després a França. Tot apunta que hi va haver més de 800 detinguts entre les comarques del pla i el Pirineu, que es van haver de repartir entre la presó de la capital, la caserna de la Seu Vella i la Panera. 

La majoria van ser acusats de rebel·lió militar, però alliberats al cap de pocs mesos. Només van romandre empresonats aquells relacionats amb l’ús d’armes, que van ser amnistiats després de les eleccions del 1936. A Catalunya, el fracàs de la insurrecció es va traduir en la suspensió de l’autonomia i una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, entre els quals tot el Govern de la Generalitat, així com edils republicans i afiliats a entitats sindicals, polítiques i culturals.

Una mobilització social amb un fort component catalanista

L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana que va guanyar terreny a Espanya a partir del 1933 i amb l’entrada de la CEDA al Govern. La proclamació de l’Estat Català per part de Companys tenia un fort component catalanista i nacionalista i volia provocar una gran mobilització social. A Lleida, gran part dels que es van atrinxerar a l’edifici de la comissaria de la Generalitat –actual Diputació– provenien de les files de Joventut Republicana. Segons explica l’investigador lleidatà Ferran Dalmau, van resistir tota la nit al saló de plens, fins que va arribar la guàrdia de la caserna de la Seu Vella. Aquella nit va onejar a la façana de l’edifici una estelada. Joan Culleré, militant d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya, explica al llibre Segones Converses a Lleida, de Josep Varela i Serra, que hi va haver un mort, un jove anomenat Bellart, així com diversos ferits.