Esther Giménez-Salinas, Síndica de Greuges de Catalunya: «L'administració és molt lenta i li costa demanar disculpes»

Està de ‘gira’ arreu del territori per donar a conèixer la figura de la síndica. Encara no és prou coneguda?

És coneguda, però per un sector de la societat. Hem analitzat les dades sociodemogràfiques de les persones que es dirigeixen a la institució i veiem uns sectors que venen poc o no venen. Ens coneix un 65% i el 58% tenen estudis universitaris. No venen els de nivell educatiu baix, ni tampoc molta gent de menys de 30 anys i de més de 70. I migrants, molt pocs. Un 5% de persones nascudes a l’estranger presenten queixes sobre qualsevol tema, i les que no tenen papers segur que no ho fan, però ho podríem fer a través de fundacions. Dones i homes acudeixen per igual, però elles més per qüestions d’infància i cures i ells, de seguretat. En tot cas, tant a Lleida com a tot Catalunya gairebé la meitat són per polítiques socials.

De quin tipus?

Educació, infància, habitatge, salut, serveis socials... D’aquests últims els percentatges són alts, però d’igualtat i no discriminació només són l’1%, encara que segur que hi ha molts casos, però que no arriben. I queixes sobre migració, un 0,2%. La meua voluntat és anar per Catalunya a explicar qui som i fer-nos més accessibles.

En dos anys com a síndica de greuges, heu vist una evolució en les queixes?

S’han incrementat un 35% les relacionades amb serveis socials, un 20% les d’infància i un 13% les d’educació.

L’habitatge n’és una.

He visitat les Llars del Seminari de Lleida i hem parlat de les dificultats d’accedir a l’habitatge. El lloguer suposa gairebé tot el sou i això, o ho canviem radicalment, o tindrem greus problemes. La queixa és una acció individual i en gairebé un 95% l’administració fa cas a la nostra recomanació i resol el problema. Però hauria de servir per resoldre també el problema col·lectiu. Un altre exemple, una queixa per llista d’espera sanitària, la resolem i li fan l’operació, però, i tots els que no han fet una queixa? La queixa hauria de tenir una voluntat de transformació, moltes queixes han d’ajudar a canviar el sistema. És un element de pressió. També tenim actuacions d’ofici que ens permeten intervenir davant de qualsevol situació per demanar informació si pensem que hi ha una vulneració de drets en temes d’habitatge, salut...

Quantes en fan a l’any?

Són 206. Permeten que, en casos molt greus, puguem intervenir directament. Com en el cas de la cuinera assassinada a la presó de Mas d’Enric. A més, si trepitges el territori, veus el que està passant, i si em pregunta per la meua obsessió, és el principi i el final de la vida, els nens i els grans, perquè sovint nosaltres prenem decisions per ells, i és on més hem de vigilar.

Es refereix a qüestions com els retards en la llei de la dependència, que de vegades quan concedeixen l’ajuda el beneficiari ja ha mort?

Precisament, el primer cas que vaig tenir fa dos anys va ser el d’una persona que havia demanat una ajuda i quan la hi van concedir acabava de morir el seu marit. Jo vaig dir que el primer que calia fer és donar-li el condol. L’administració és molt lenta. És un dels reptes importants, i així ho vaig dir al Parlament. Per a un nen, un any en un centre pot comportar doblar la seua edat. I per a una persona gran, un any és moltíssim.

I com es pot solucionar?

Crec que no és tan difícil. L’administració ja té totes les nostres dades, només prement un botó. No s’haurien d’haver d’aportar. Caldria modificar els tempos. És cert que Catalunya ha crescut en 2 milions en gairebé 20 anys i això comporta una gestió més complicada. Però una bona organització podria escurçar els temps dels tràmits. A més, quan l’administració s’equivoca ha de tenir capacitat de reconèixer-ho i demanar disculpes. Però li costa.