Una lleidatana en cadira de rodes denuncia els problemes d'aquest col·lectiu per circular pels carrers i accedir a botigues i edificis públics

Rosa Maria Monfort és una lleidatana que, després d’un llarg temps ingressada per problemes de salut, ara ha d’anar en cadira de rodes i cada dia pateix en primera persona els múltiples problemes d’accessibilitat que hi ha tant a la via pública com als comerços de Lleida per a les persones amb mobilitat reduïda. Des de clots a les voreres i passos de vianants mal connectats fins a esglaons impossibles d’esquivar per passar d’una vorera a una altra o entrar a un comerç, Monfort ha pogut constatar que Lleida no està adaptada per a les persones d’aquest col·lectiu. “Circular en cadira de rodes és impossible, no puc gaudir de la meua ciutat, és horrible”, lamenta.

Un estudi recollit per SEGRE l’any passat constatava que més del 36,6% de les voreres de la ciutat no són accessibles i en alguns barris el percentatge ascendeix fins al 80%. Monfort ho sap de sobres i posa exemples. “Al pas de vianants de Prat de la Riba amb Príncep de Viana no estan ben encarades les rampes i un dia vaig caure, hi ha zones de Ronda i Onze de Setembre que estan en pendent i costa molt remuntar la pujada, l’accés al tanatori pel Camí de Montcada és perillós i estret, mentre que hi ha voreres per tota la ciutat que són molt estretes i hi ha mobiliari, arbres i senyals que dificulten encara més el pas”, lamenta. Afegeix que fins i tot “l’edifici de la Paeria és difícilment accessible”, mentre que les llambordes que hi ha a la pujada del Turó de la Seu Vella la van fer tremolar tant quan passava amb la cadira “que em va provocar una peritonitis”. Però no només té problemes per anar pel carrer, sinó també per a les seues compres diàries. “Per treure diners d’un caixer he de demanar ajuda i moltes botigues tenen esglaons que m’impedeixen entrar, en alguna ocasió m’han ensenyat roba a fora, en ple carrer, és denigrant”, lamenta Monfort, que demana a les administracions que “compleixin la normativa d’accessibilitat i, si fa falta, que apliquin sancions exemplars”.

Per la seua banda, el vocal d’accessibilitat de l’associació Aspid, Ton Montardit, és taxatiu: “La llei diu que els carrers han de tenir un mínim d’1,8 metres d’ample, que no es compleix en gaires llocs i molts edificis públics són totalment inaccessibles.” Reconeix que les zones més inaccessibles són els centres històrics dels barris i que algunes reformes, com la de la rambla de Pardinyes, no es van fer bé “perquè les rampes tenen massa desnivell”. Afegeix que “més important que reformar carrers sencers és que hi hagi un manteniment correcte de la via pública que ara no existeix. Si hi ha un clot a la calçada s’arregla al moment, però si és a la vorera, pot estar-s’hi mesos”, critica Montardit, que recorda que cada mandat envien a la Paeria un llistat de les zones inaccessibles de Lleida.

La tinenta d’alcalde de Gestió de la Ciutat, Begoña Iglesias, admet que “falta molta feina per fer perquè Lleida sigui realment accessible” i que el pressupost d’aquest any preveu una important inversió en el manteniment de la via pública, “al ser una de les peticions d’entitats com Aspid”. Per un altre costat, Iglesias afegeix que l’any 2023 la Generalitat va donar als ajuntaments tres anys per redactar un pla d’accessibilitat i una vegada fet en tindrien vuit més per aplicar-lo i complir-lo. “Tenim dos anys per fer el pla i aplicar-lo”, conclou Iglesias.