La meitat d'edificis dels principals municipis de Lleida, anteriors al 1980

Al voltant de la meitat dels immobles de les capitals comarcals de Lleida tenen més de 45 anys. Segons les dades d'una plataforma del ministeri d'Habitatge, són més del 50%, mentre que el Cadastre els situa entorn del 40% i els arquitectes i administradors de finques alerten que hi ha un dèficit de manteniment i de rehabilitació.

Entre un terç i la meitat dels edificis de les capitals comarcals de Lleida tenen més de 45 anys d’antiguitat, segons la base de dades de la direcció general del Cadastre. Únicament Mollerussa, amb el 29,44%, està per sota. El percentatge és del 33,9% a Lleida ciutat, mentre que les Borges, amb el 49,5%, i Tremp, amb el 47,89%, són els que tenen més immobles construïts abans del 1980. La proporció és més gran, d’entre el 50% i el 70%, segons les dades de la plataforma Urban3R del ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana, i només Mollerussa, Vielha i Solsona apareixen per sota del 50%. Els immobles de més de 45 anys han de passar la Inspecció Tècnica dels Edificis (ITE), però a Lleida només ho han fet al voltant del 10%.

Un edifici antic no té per què trobar-se en mal estat si hi ha un manteniment i renovació. El president del Col·legi d’Arquitectes a Lleida, Lluís de la Fuente, constata que el problema és que “no hi ha una cultura de manteniment” i el volum de rehabilitacions també és reduït. Sobre el manteniment, destaca que “les poques comunitats” que porten a terme l’ITE –teòricament obligatòria per a tots els que tenen més de 45 anys– després “fan el mínim” del que diu l’informe. De la Fuente indica que aquesta inspecció hauria de ser “com la ITV del vehicle o les que es fan als ascensors”, però “ningú no t’obliga a fer res”. Considera que l’administració ha d’actuar facilitant incentius i recordant les actuacions que obliga la legislació. Va posar com a exemples la disposició que obliga que d’aquí a uns anys tots els ascensors estiguin lliures de barreres a l’accessibilitat i no hi hagi cap escala entre l’entrada a l’edifici i la porta i la que obliga a retirar totes les cobertes i instal·lacions de fibrociment.

Per la seua part, el president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Lorenzo Viñas, va reconèixer que “costa molt” que les comunitats de propietaris abordin actuacions de rehabilitació. En aquest sentit, va assenyalar que l’Agència Catalana de l’Habitatge (ACH) ha donat a la seua entitat la potestat d’ajudar i revisar expedients de les comunitats per aconseguir ajuts dels fons Next Generation per a la rehabilitació energètica. Va opinar que, d’acord amb les dades de l’ACH, el ritme de rehabilitació “va bé, però hauria d’anar molt millor, perquè estem en una taxa del 0,17% i seria necessari arribar al 2%, deu vegades més, per posar-nos al nivell d’altres països europeus”.

Viñas apunta que encara que els fons europeus estan ajudant a executar reformes per a la millora de l’eficiència energètica, seria necessari que tinguessin un criteri “més generós”, i advoca per agilitzar els tràmits burocràtics.

Per un altre costat, també va afegir que hi hauria d’haver més subvencions per a actuacions com la retirada de l’amiant, ja que el seu cost és alt –ha de ser retirat per operaris especialitzats i després cal instal·lar una coberta o altres elements nous– i a més és una qüestió “de salut pública”.

Cost estimat de més de 10.000 € per pis

La plataforma de dades Urba3R estima la demanda mitjana actual de calefacció per habitatge en cada municipi i el que costaria de mitjana la rehabilitació per aconseguir que fossin eficients energèticament, consumint menys. La forquilla varia entre els 8.965 euros per pis que calcula per a Lleida ciutat i els 15.208 per a Cervera, sent les Borges la segona amb un cost més alt, amb 15.014 euros. A les altres, se situa entre 10.500 i 14.000.

Un parc d’habitatges dels anys setanta

Aquesta base de dades també estableix l’any mitjà de construcció dels habitatges de cada municipi i en la majoria és de la dècada dels setanta. Així, els de Lleida ciutat tenen com a mitjana 1973; els de la Seu, 1975, igual que el de Solsona; mentre que els de Tàrrega són més antics, del 1969. Altres dels anys seixanta són de Tremp (1968) i les Borges Blanques (1965). En canvi, a Mollerussa (1982) i Vielha (1983) els edificis són més moderns.

L’empremta del boom immobiliari

Les dades que ofereix el Cadastre mostren fins a quin punt va ser important l’expansió urbanística d’alguns municipis durant el boom immobiliari registrat entre 2000 i 2008. Així, més de la meitat dels edificis d’Alpicat, Torrefarrera i Alcarràs es van construir en aquesta dècada, i a Alcoletge voregen el 50% del total. A Guissona, que ha viscut un creixement constant impulsat per l’activitat de bonÀrea, també superen el 40 per cent.

Immobles molt antics als pobles

Com resulta lògic, els pobles petits que han perdut o tot just han guanyat població són els que tenen un parc d’habitatges més antic perquè en les últimes dècades se n’han construït pocs. D’aquesta manera, les dades del Cadastre indiquen que 425 edificis dels 581 de Guimerà són anteriors a l’any 1950, igual que 129 de 212 als Omellons, 323 de 457 a Llardecans, 257 de 345 a Maldà, 66 de 103 a Esterri de Cardós o 130 de 153 a Nalec.