La figura de la mestressa de casa està desapareixent de Lleida: només un de cada 16 lleidatans en edat laboral es dedica en exclusiva a la llar

La figura de la mestressa de casa està desapareixent gradualment a Lleida després d'haver-se reduït a menys de la tercera part en tot just mig segle el nombre de persones que declaren dedicar-se en exclusiva a les feines domèstiques per convertir-se en una ocupació en via d'extinció que a data d'avui ja no existeix en sis de cada set llars.

“Costa portar la vida laboral i tenir la casa neta i el menjar al plat”, explica Joan Ganau, professor de Geografia de la Universitat de Lleida, que es refereix a les transformacions que s’han donat en les últimes dècades en el dia a dia de les llars com “el principal canvi social dels últims anys. Es tracta d’una cosa estructural, producte al seu torn d’altres canvis socials i que al mateix temps en genera més”.

Una de les principals transformacions ha estat la tendència a la desaparició de les mestresses de casa, una ocupació que en 47 anys, del 1977 al 2024, ha passat de ser exercida en exclusiva pel 30 per cent de les persones en edat de treballar a només pel 6,2%.

En aquest procés que reflecteixen les dades de l’EPA (Enquesta de Població Activa) el nombre de persones en edat laboral que declaren dedicar-se en exclusiva a les tasques de la llar a la demarcació de Lleida ha passat de 77.000 a 23.700, en una evolució que no només ha estat quantitativa sinó també qualitativa, amb una creixent masculinització: aquesta ocupació ha passat de ser exclusivament exercida per dones a incloure més d’una vuitena part d’homes (12,9 per cent a l’Estat, 13,7 per cent a Catalunya).

“Hi ha un augment del nombre d’homes que s’encarreguen de la feina de casa, especialment en el grup dels de 55 a 64 anys”, anota Ganau, que assenyala com a causa el creixement de l’atur en aquesta franja d’edat i l’impacte de les prejubilacions.

Juntament amb els canvis en les estructures familiars i l’extensió de noves formes de convivència, un dels principals motius de la desaparició d’aquesta figura és la incorporació de la dona al mercat laboral: el 1977 treballaven menys de 40.000 que no arribaven a suposar un terç dels 135.000 ocupats, mentre el desembre passat en sumaven 91.427, gairebé el 45% del total de 206.492.

“A partir dels anys 60, en les generacions més joves, la dona s’incorpora amb força al mercat laboral, mentre que les més grans, que tenien com a ocupació majoritària les tasques de la llar, van envellint i morint sense que es produeixi el seu reemplaçament”, explica el geògraf.

Tanmateix, a l’hora d’analitzar la minvant evolució del nombre de mestresses de casa és recomanable no obviar un factor com la tendència a desvalorar les feines de casa i les de les cures, és a dir, del treball reproductiu, malgrat que alguns estudis assenyalen que pot arribar a suposar gairebé el 40% del PIB.

“L’economia no internalitza els costos de producció d’aquestes tasques perquè no es considera una feina”, anota Ganau, que crida l’atenció sobre un altre aspecte: “El treball domèstic té la situació més precària del món laboral, una cosa que replica la desvaloració del treball a la llar.”

Això passa malgrat la creixent demanda per l’augment de l’esperança de vida, que fa que més gent requereixi cures, i per haver-se afegit la classe mitjana-alta a l’alta com a ocupadora.

I a això cal afegir factors de mètode com el que fa que la classificació com a membre de la població inactiva amb la feina de casa com a dedicació fonamental es faci “per exclusió: si treballes o cobres l’atur no et dediques a les feines de casa”. Això no deixa de ser cap altre símptoma de la desvaloració: “Dos persones que s’encarreguen de casa seua i la nevera es consideren inactives, però si cadascú s’ocupa de les de l’altra totes dos passen a ser actives. Hi ha una desvaloració d’aquesta activitat”, remarca.

A Lleida hi ha, segons l’INE (Institut Nacional d’Estadística), 176.350 llars i 23.700 mestresses i amos de casa: què passa en sis de cada una? Qui atén els 152.650 en les quals no hi ha aquesta figura? “Ens han enganyat: cada llar és diferent, però, en general, per subsistir han de treballar els dos membres de la parella, i després han d’encarregar-se de la casa”, assenyala Joan Ganau.

«Ser mestressa de casa no és ser esclava de la neteja»

Carmen Esau

56 anys. Mestressa de casa

Carmen Esau és veïna de la Seu i amb 56 anys d’edat ella i el seu espòs, Óscar Rosell, tenen set fills d’entre 13 i 25 anys d’edat. La dona va decidir deixar la seua carrera professional com a professora d’anglès quan va nàixer la primera de les seues filles. “Vam tenir els fills molt seguits, uns són adoptats, altres són biològics i també en acollida i per a mi, allò de ser a casa per dedicar-me a ells ha estat sempre una vocació”, explica. “Ho vaig viure en la infància amb la meua mare, una dona molt creativa i que va dedicar la vida als fills, i jo tenia clar que volia fer el mateix”, recorda. 

Però la Carmen dona molta importància al concepte que ella té de mestressa de casa, que difereix molt del que habitualment pensa la gent. “Jo no soc una esclava de la neteja i no tinc cap intenció de deixar la casa neta com una patena, no”, “per a mi, ser mestressa de casa té un sentit de creativitat, de manera d’educar i de dedicar temps de qualitat a la família”. Afegeix que no és “una mare lligada al 100 per cent als fills, sinó que també em permeto els meus moments i si un dia desaparec i no hi soc, no passa res, no em sento culpable”. “Això ho feia més abans quan les meues filles grans vivien a casa, però ara, amb la petita, és més complicat”, reconeix la Carmen. “Ara només viuen amb nosaltres dos dels set fills però la petita pateix una gran discapacitat i ens necessitarà sempre. Ens porta molt temps, per la qual cosa tampoc no seria viable tornar a treballar”, explica.