Covid: 5 anys del primer cas a Lleida de la pandèmia que va trastornar el món

Avui es compleix un lustre des del primer diagnòstic de covid a Lleida. Metges i infermeres coincideixen que els primers mesos van ser els més durs per la incertesa d’enfrontar-se a un ‘enemic’ desconegut al moment, per al qual no hi havia protocols establerts, i afirmen que el sistema sanitari n’ha sortit reforçat.

Un dia com avui de fa cinc anys, el 9 de març del 2020, una veïna de 82 anys de Castellserà va ser la primera lleidatana que va donar positiu en coronavirus. Va marcar l’inici d’un calvari que en l’últim segle només s’havia vist en les millors –i pitjors– pel·lícules i llibres de ciència-ficció: una pandèmia global que va comportar un confinament que va deixar els carrers buits, així com el tancament de les escoles, comerços i els serveis no essencials durant els cent dies en què el Govern central va mantenir un estat d’alarma que va decretar el 14 de març. Tot això per evitar més morts per un virus que va segar la vida de 1.787 lleidatans entre 2020 i 2023, segons l’INE, i de més de set milions de persones arreu del món.

Gran part de les morts van passar en residències de persones grans, les més vulnerables per la seua avançada edat. En aquest sentit, el geriàtric de Tremp encara té una causa judicial oberta per la mort per covid de 64 residents. Però el virus no va afectar només els padrins o les persones considerades de risc per les seues afeccions mèdiques prèvies, com es pensava en un inici, sinó que els hospitals i CAP van rebre una allau de pacients de totes les edats, alguns amb un bon estat de salut previ.

“La primera onada va ser la més dura perquè la incertesa era molt gran, mai no havíem estudiat tant”, explica el doctor que va coordinar les plantes covid a l’hospital Arnau de Vilanova, José Luis Morales. Valora que “una de les coses bones que va sorgir va ser la desaparició de molta burocràcia perquè es podien prendre decisions de forma més ràpida, però passada la pandèmia hem fet algun pas enrere”.

Sobre això, explica que l’Arnau va ser pioner a començar a oferir tractaments amb corticoides i assistència ventilatoria fora de l’UCI, que “no donava l’abast”, indica. El doctor també recorda que al Segrià hi va haver una onada més a finals de juny del 2020, quan milers de temporers van arribar al pla per treballar a la fruita. “A través de mediadors culturals vam aconseguir explicar per què eren importants les precaucions”, afirma.

El responsable de l’UCI de l’Arnau i director clínic territorial de crítics, Jesús Caballero, assegura que “ara estem més ben preparats, tenim més respiratoris que pacients i la sisena planta de l’hospital es pot convertir en UCI”, ja que durant la pandèmia es va haver d’ampliar l’àrea de crítics.

El doctor recorda que “vam haver de reciclar i allargar l’ús d’alguns EPI (equips de protecció) perquè hi havia un gran desproveïment” i destaca que durant la pandèmia es van programar reunions telemàtiques periòdiques amb de Salut, els hospitals del Pirineu i el Vall d’Hebron. “Cinc anys després les continuem fent, la nostra coordinació ha millorat molt”, indica. Caballero manifesta el seu “orgull per la resposta del sistema sanitari” i diu que “vam tenir torns de dilluns a diumenge” que resultaven frenètics, però “al nostre equip no hi va haver cap baixa per causa mental”, celebra.

Així mateix, als CAP “vam encarregar cribratges massius en els geriàtrics i vam establir protocols de contingència amb aïllaments, sectoritzacions i establiment d’unitats de convivència”, explica la cap del suport a les residències de l’Atenció Primària, Iraida Gimeno.

També “Vam gestionar hotels sanitaris, com el Nastasi de Lleida ciutat, on es van habilitar quatre plantes en menys de 48 hores per a fins a 60 persones”, indica. El cap territorial del SEM, Josep Ramon Ropero, explica que “vam assumir el trasllat dels pacients als hotels de salut, la primera resposta amb proves PCR i tot el cribratge als temporers, que ajudem a buscar espais per confinar-se”.

L’arribada de les vacunes, el desembre del 2020, va ser el primer pas per recuperar una anhelada normalitat. “Les infermeres van pivotar tota l’organització de la campanya en diversos punts de vacunació ciutadana”, explica Elisabet Jurado, una de les coordinadores del que es va habilitar al pavelló Onze de Setembre de Lleida, el més gran de la província. “Vam arribar a vacunar 1.200 persones en 6 hores, hi va haver una resposta aclaparadora. Va ser emocionant veure cues de fins a 1.000 nens esperant per vacunar-se”, recorda.

750 lleidatans pateixen covid persistent

Uns 750 lleidatans –dels quals 600 a les comarques del pla i 150 a les del Pirineu– estan diagnosticats amb covid persistent, segons dades del departament de Salut, que indica que la majoria de les afectades són dones de mitjana edat. El ministeri de Sanitat ho defineix com una síndrome caracteritzada per la continuïtat dels símptomes del virus després de la infecció, o per la seua aparició després d’un temps sense. Els més comuns són cansament, malestar general i dolor muscular, “emboirament mental” i mal de cap, dificultat per concentrar-se i sensació de falta d’aire. A Lleida, més d’una trentena d’afectats han format l’associació Long Covid Lleida, amb la qual volen visibilitzar la seua situació davant d’un sistema sanitari que consideren que els ha deixat de banda. “Els metges especialistes no ens volen atendre, ja ens consideren pacients crònics”, lamenta el president de l’entitat, Joan Juncosa, que demana l’establiment a Lleida d’un centre multidisciplinari per atendre aquesta patologia. “A Catalunya només n’hi ha un de situat a Barcelona”, afirma.

La Seila és una de les integrants que pateix covid persistent. “Soc professora de matemàtiques i ara soc incapaç de fer un càlcul ni llegir. No tinc força a la cama dreta i de vegades caic, sempre cap al costat dret”, explica. Una altra de les afectades, la Montse, assegura que també pateix caigudes cap al costat dret. “Visc en un segon pis i vaig estar un any sense poder sortir de casa. He tingut lumbàlgia i episodis de vertigen, i el neuròleg em va dir que era conseqüència del tabaquisme malgrat que no fumo des de fa quinze anys”, indica. Mentrestant, l’Alba explica que “tinc fatiga crònica i una capacitat pulmonar del 55%, després de la covid m’han diagnosticat diabetis, colesterol i hipertensió. He passat de ser cuidadora de la família a que m’hagin de cuidar”. Un altre dels afectats, el José, va estar 15 dies a l’UCI de l’Arnau i 40 dies hospitalitzat a casa. Afirma que després li van caure dos dents amb pocs dies de diferència, i els membres de l’entitat afirmen conèixer almenys dos persones més a les quals també els ha passat el mateix.

L’associació organitzarà una carpa informativa aquest dissabte vinent dia 15 a la plaça de la Catedral, amb motiu del Dia Mundial de la Covid Persistent.

“Em vaig despertar creient que era el 24 de març i era el 22 de juny”

❘ lleida ❘ Pep Pon va passar 98 dies a l’UCI de l’Arnau, 91 dels quals en coma induït. Sebastià Barranco, 28, la majoria també en coma induït durant la primera onada de la covid. Pon, llavors cap de publicitat de SEGRE, explica que portava uns dies amb febrícula, fins que una nit la febre li va pujar. Va consultar amb una neboda que és metge i li va recomanar anar a l’Arnau. Era el 24 de març, i a Urgències li van fer diverses proves. “Vaig veure una doctora i em va dir que ella i el seu equip es feien càrrec de mi”, afegeix, i llavors el van ingressar a l’UCI en coma induït. 

Quan el van despertar una de les preguntes que li va fer una doctora va ser quin dia era. “Vaig dir que devia ser 24 o 25, i em va contestar que no, que era el 22, però de juny”, detalla, i explica que no s’ho va acabar de creure fins que la seua dona li ho va confirmar a la nit. Després de sortir de l’UCI i de l’Arnau, va estar 3 mesos recuperant-se al Santa Maria. Va patir una calcificació de maluc, que va superar amb una intervenció, i amb prou feines pateix seqüeles més enllà d’una petita limitació del moviment dels dits d’una mà. Barranco, que llavors era vicepresident del col·legi de Metges, pateix seqüeles a nivell respiratori. 

Va entrar a l’UCI el mateix dia que Albert Coll, l’únic metge que va morir a la província per la covid. Al despertar del coma, en un primer moment no sabia si podria tornar a moure’s o parlar, ja que havia estat intubat. Ara, al girar la vista enrere es mostra “molt content” de tot el treball dels professionals sanitaris, perquè a més al principi de la pandèmia hi havia moltes incògnites sobre el tractament. “A mi me’l van canviar tres o quatre vegades, era molt dur”, detalla. “El treball que van fer va ser espectacular”, conclou. “Agraeixo la tasca de tot el personal sanitari de l’Arnau i el Santa Maria”, diu per la seua part Pon.