Cap als 300 dies sense Govern

Avui es compleixen 271 dies sense Govern a Espanya, i les opcions que aquesta xifra continuï creixent fins a superar l’any després d’unes terceres eleccions cotitzen a l’alça. Transcorreguts 9 mesos des de les generals del 20-D i tres mesos des de les del 26-J, la perspectiva d’un pacte que permeti formar govern és tan llunyana o més que el primer dia. Després de les primeres eleccions va fracassar la investidura de Pedro Sánchez i després de les segones, la de Mariano Rajoy, amb la diferència que ara tot apunta que hi haurà una nova temptativa per part d’un o fins i tot dels dos.

Rajoy va fracassar malgrat que Ciutadans va sumar els seus 32 escons als 137 del PP, que va aconseguir el suport de l’únic de Coalició Canària. En total, 170 seients, a 6 dels 176 necessaris per a la majoria absoluta i amb què tampoc no n’hi va haver prou per a la simple en una segona votació davant del no dels restants 180 diputats (85 del PSOE, 71 de Podem i les seues confluències, 9 d’ERC, 8 del PDC –l’antiga CDC–, 5 del PNB i 2 de Bildu). Les úniques alternatives de Rajoy per aconseguir prou majoria per ser investit són que el PSOE s’abstingui, cosa que Sánchez nega per activa i per passiva, o que el PNB li doni suport i almenys un diputat del bloc del no s’abstingui o s’absenti de la votació. Amb el suport simple del PNB no n’hi ha prou, perquè generaria un empat en 175 i tampoc no hi hauria majoria simple.

Si aquell dia no hi ha president, hi haurà terceres eleccions generals al desembre

El PSOE té 52 diputats menys que el PP, però a priori té més opcions per negociar. Des d’intentar articular un acord amb Podem, ERC, PDC i PNB (178 escons), un acord amb Podem amb l’abstenció dels independentistes catalans i nacionalistes bascos i C’s, o un pacte amb Podem i C’s. El problema és que cada una de les possibilitats compta amb obstacles que resulten molt difícils o impossibles de superar. Un és la mateixa guerra interna en el PSOE, amb barons autonòmics com Susana Díaz que volen que Sánchez renunciï a intentar formar govern amb Podem i el suport directe o indirecte dels independentistes. Un altre és que tant Podem com Ciutadans es consideren incompatibles entre si per assolir qualsevol pacte. I un tercer, que el PSOE no està disposat a acceptar el compromís d’un referèndum per a Catalunya que els independentistes posen com a línia roja per pactar. I aquests són només els obstacles més grans.

A dia d’avui, l’únic que està clar és que si el 31 d’octubre no hi ha president hi haurà noves eleccions, que seran amb tota probabilitat el 18 de desembre, perquè es dóna per fet que sí que hi haurà acord per escurçar una setmana la campanya i evitar que siguin el dia 25. També està clar que Espanya no podrà presentar un nou pressupost per al 2017 a la Unió Europea abans del 15 d’octubre, quan s’acaba el termini. De fet, el 30 de setembre quedarà prorrogat automàticament l’actual al no haver-se presentat el projecte de nou al Congrés. I queda la incògnita de saber si un període tan llarg de provisionalitat en l’Executiu afectarà o no la recuperació econòmica. De moment, el creixement d’enguany és més gran del que es preveia. Segur que si hi hagués plena ocupació, a pocs els importaria que Espanya superés el rècord que ostenta Bèlgica de 541 dies sense govern.

lleida

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, afronta aquest dimecres 28 de setembre una qüestió de confiança al Parlament que, tret d’una sorpresa majúscula, superarà sense problemes. L’anunci per part de la CUP el 5 de setembre passat que donaria el seu suport al president garanteix, ara per ara, juntament amb els vots de Junts pel Sí, l’estabilitat parlamentària del Govern. Per això, l’interès se centra en el discurs de Puigdemont, que entre dimecres i el debat de política general del 5 i 6 d’octubre ha de començar a definir el nou rumb del procés sobiranista, amb un ull posat, a més, en la necessitat d’aprovar els pressupostos del 2017.

L’actual full de ruta ha estat posat en qüestió des del mateix independentisme, amb propostes com un referèndum o una declaració unilateral d’independència, els ja famosos RUI i DUI, mentre que el pla marcat fins ara preveu culminar el procés amb unes eleccions constituents.

En qualsevol cas, toca fer passos per encarrilar la fase decisiva del procés, mentre s’afronten els desafiaments judicials que plantegen els tribunals.

Puigdemont va anunciar per a la Diada que el dia 28 proposarà de nou a l’Estat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació acordat, la qual cosa permetria deixar la celebració de les eleccions constituents per a d’aquí a un any. Com que la possibilitat d’arribar a un pacte amb el govern de l’Estat per a un referèndum sembla remota, s’espera també que el president de la Generalitat comenci a apuntar altres alternatives, en particular un referèndum vinculant unilateral. De fet, fa uns dies va transcendir que la Generalitat ha encarregat un informe jurídic per analitzar un possible RUI.

La CUP exigeix avançar de forma clara i explícita cap a la ruptura amb l’Estat, la qual cosa passa per plantejar la unilateralitat, malgrat els recels que aquesta via genera internacionalment. De no ser així, es posaria en perill l’aprovació dels pressupostos del 2017, la negociació dels quals serà àrdua. Mentrestant, es treballa en les lleis de desconnexió, claus per culminar la secessió.