Sánchez tira la tovallola

El fins ara secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va acabar ahir perdent el pols contra els crítics que mantenia veladament gairebé des de l’inici del seu mandat i que va esclatar aquesta setmana, amb l’anunci de primàries imminents i la posterior dimissió de disset membres de l’executiva. En un últim intent per sobreviure, va provar de sobreposar-se forçant la votació d’un congrés extraordinari, però finalment va perdre aquest debat i va anunciar la dimissió, després d’una jornada aspra en la qual la tensió entre les dos faccions en què queda dividit el partit va ser màxima.

El comitè federal s’esperava que fos a mata-degolla, després que els decibels de la disputa anessin pujant cada dia, i finalment així va ser. La reunió hauria d’haver començat a les 09.00 hores, però durant gairebé nou hores els seus membres van estar de recés.

El president asturià Javier Fernández dirigirà la gestora del PSOE fins al pròxim congrés

La primera batalla va ser la composició de la mesa del comitè federal, a la qual durant els últims dies se li havia donat molta importància i la presidenta de la qual, la secretària general del PSOE de Sevilla, Verónica Pérez, s’havia erigit en l’“única autoritat” en el PSOE.

Finalment, quatre hores després, la mesa es va constituir amb els membres que ha tingut en aquest mandat, la qual cosa va atorgar una majoria a la mateixa al sector de Sánchez: a més de Pérez, hi eren l’històric dirigent basc Rodolfo Ares i l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín.

Però ho va fer sense cap avenç polític. Els afins a Sánchez i crítics discrepaven en tres assumptes: els pedristes volien que poguessin votar els membres que es mantenien en l’executiva, i la legitimitat dels quals no reconeixien els altres; que el vot fos secret, i que allò que se sotmetés al comitè federal fos la proposta de celebrar un congrés extraordinari.

Per la seua part, els crítics, liderats per la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, creien que l’executiva ja no existia i, per tant, no podia votar; defensaven que calia fer-ho a mà alçada, com es fa sempre en aquestes reunions, i que el subjecte de la votació fos el dictamen de la comissió de garanties que donava pas a una gestora. Els dos bàndols asseguraven que tenien prou suports perquè les seues tesis triomfessin i, de fet, tots atribuïen als contraris el temor de perdre com a causa del retard de la votació.

El mateix Pedro Sánchez va aprofitar per llançar una oferta: admetre els disset dirigents dimitits en l’executiva i anar a un nou comitè federal. Tot i això, l’oferta va ser rebutjada i el president d’Aragó, Javier Lambán, li va etzibar que ell ja no era el secretari general.

Així va acabar també una temptativa de debat, per a la qual fins i tot es van arribar a recollir peticions de paraula, que superaven les 140. La mateixa Susana Díaz va fer una crida a la calma i va proposar votar el dictamen emès per tres membres –afins a ella– de la comissió de garanties, en el qual es declarava dissolta l’executiva i es demanava crear una gestora, o bé convocar de nou aquest òrgan perquè pogués emetre una opinió el conjunt dels seus membres.

La convocatòria de reunió socialista fixava dos punts del dia: donar compte de la dimissió dels disset membres de l’executiva i convocar el congrés al novembre i les primàries a secretari general el 23 d’octubre.

A priori, Sánchez comptava amb un ampli suport entre els compromissaris de Catalunya, Madrid, les Balears, el País Basc, la Rioja, Cantàbria, Múrcia, Navarra i una mica menys de Castella i Lleó. En contra, tenia Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Astúries, Aragó i Galícia, i més dividits estaven els delegats del País Valencià i de les illes Canàries.