Consumidor, salut i seguretat no s’escriuen amb CETA

Parlar avui de CETA no és parlar de la segona saga de Bola de Drac, ni tampoc de la marca de l’espadatxí emmascarat de l’Alta Califòrnia, sinó d’una amenaça real i imminent. CETA són les sigles del Comprehensive Economic Trade Agreement, Acord Econòmic i Comercial Global, redactat entre Canadà i la Unió Europea i que ha estat ratificat pels Caps d’Estat europeus. La societat civil, però, s’ha mobilitzat massivament per impedir-ho i no són poques les raons que impulsen a fer-ho. L’acord es presenta com la trobada de dues voluntats per enfortir una aliança mercantil a través de l’eliminació de les barreres fiscals, jurídiques i legals que les separen, amb la pràctica desaparició dels aranzels que graven el comerç entre banda i banda de l’Atlàntic, l’establiment de mecanismes que evitin la judicialització dels possibles conflictes i l’harmonització de la normativa de producció, transformació i distribució de béns i serveis. Objectius que suposen, en la pràctica, un gran pas enrere dels assoliments de més de mig segle de l’Estat social i de dret del que pretenem gaudir. D’entre les més de 1.500 pàgines del text, no ens ocuparem aquí de l’opacitat absoluta en què s’han mogut les negociacions, de l’atac als principis d’igualtat i independència davant la Justícia que suposa substituir els tribunals públics per tribunals privats d’arbitratge, de l’agressió als drets de propietat intel·lectual, de l’amenaça depredadora sobre el medi ambient, de la precarització dels drets laborals o de la mercantilització dels serveis públics, sinó que ens centrarem en els perills del CETA sobre la salut pública i la seguretat alimentària, els drets dels consumidors i les petites i mitjanes explotacions agràries i ramaderes. Si bé els efectes sobre els aranzels ens poden preocupar, ja que tindran una repercussió no quantificada sobre sectors concrets, especialment sobre les pimes, és en l’harmonització de reglamentacions on es perceben les majors i més immediates amenaces: es tradueix en una flexibilització a la baixa de les normatives que regulen els requisits de qualitat i seguretat de la producció, partint del fet que, des de la perspectiva neoliberal que estimula el text, qualsevol normativa és vista com un obstacle per als negocis. D’aquesta manera, es substitueix el principi de precaució que inspira la normativa del vell continent a l’hora de prendre mesures prèvies davant dels hipotètics riscos per la salut pública i el medi ambient, pel principi contrari, que permet circular tots els productes fins que qui qüestioni la seguretat pugui demostrar que esdevenen perillosos. Així, pràctiques susceptibles de ser contràries a la seguretat alimentària, com el clorat, la ionització i la irradiació de les carns, el tractament del bestiar destinat al consum humà amb hormones, antibiòtics i anabolitzants, la introducció de més de vuitanta plaguicides fins ara prohibits a Europa i la comercialització d’organismes modificats genèticament (en especial la soja transgènica i els seus derivats) no trigaran a ser una realitat quan entri en vigor el CETA. A més, en cas de provocar danys constatables, el pes de la responsabilitat ja no carregarà contra l’empresa que els ha causat, sinó sobre l’Administració pública obligada a vetllar pel bé comú. A tot això, cal afegir la relaxació total de les normes d’etiquetatge, vulnerant el dret a conèixer l’origen i la composició dels aliments que consumim. Però no només els consumidors finals es veuran afectats, també els productors, molt especialment els petits i mitjans pagesos i ramaders, cada cop més ofegats per l’oligopoli de la transformació i la distribució alimentària. D’aquesta manera, la liberalització total de la compra pública acabarà amb els criteris de preferència respecte els productes de proximitat, responsabilitat social i mediambiental. Sense oblidar que els compromisos d’importació bovina i porcina de la UE respecte el seu soci transatlàntic portaran una gran competència deslleial a les ramaderies locals, que el no-reconeixement del 90% de les denominacions d’origen i les indicacions geogràfiques protegides deixa en indefensió els productes de qualitat i identitat del territori (és el cas en terres lleidatanes de la vedella del Pirineu, la pera de Lleida, la mantega i el formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya o el torró d’Agramunt) o que la pràctica desaparició de les normes de benestar animal afectarà greument el patiment del bestiar. De fet, fer una ullada al precedent del CETA, anomenat NAFTA, acord entre EUA, Canadà i Mèxic, permet constatar un elevat endeutament i massiva desaparició de les petites i mitjanes explotacions agràries i, d’especial gravetat en terres mexicanes, una gravíssima crisi que ha deixat bona part de la població rural al llindar de la gana. I tot això amb el protagonisme dels grans lobbies empresarials d’ambdues ribes oceàniques (del qual el farmacèutic, encapçalat per la fusió entre Bayer i Monsanto hi destaca poderosament), veritables progenitors del tractat, que participaran de forma decidida en les normes de regulació de la producció i la comercialització a través dels dits “mecanismes de cooperació reguladora” i, en cas de conflicte amb les Administracions públiques, amb la introducció de mecanismes de justícia privada que tendiran a condemnar els Estats que s’entossudeixen a fer valer els seus criteris democràtics i socials per la protecció de la ciutadania. Aquest és un petit esbós del CETA, que ve a regular les relacions comercials UE–Canadà. I no val a badar, perquè bona part de les empreses canadenques són filials de les dels Estats Units, i perquè, fet i fet, ve a despedregar el camí per al TTIP, que posarà la cirereta a aquest procés globalitzador del capital i empetitidor de les persones. Per tot això, i per molt més, el paper de la ciutadania empoderada torna a ser clau. No podem esperar que Songoku o el Zorro vinguin a rescatar-nos. Caldrà tornar a sortir massivament al carrer a lluitar pels nostres drets, com hem fet recentment en les mobilitzacions arreu durant la primera quinzena d’octubre.