Fidel Castro, el líder revolucionari que va posar Cuba sota el focus del món

Fidel Castro, l’home que va conduir el destí de Cuba durant gairebé mig segle i un dels líders més controvertits de la història contemporània, va morir a l’Havana als 90 anys, després de retirar-se del poder el 2006 per una greu malaltia.

Al capdavant d’una revolució que va posar a Cuba en el centre de l’escena internacional i d’un règim que s’ha prolongat 56 anys, Castro va ser actor i supervivent destacat al tauler de les complexes tensions de la segona meitat del segle XX entre socialisme i capitalisme, nord i sud, i rics i pobres.

Va ser tan admirat com mite revolucionari com acusat de dictador, però fins els seus enemics li van reconèixer carisma i una capacitat de lideratge poc comuns: a ningú va deixar indiferent la seua polèmica personalitat que va revelar des de jove, quan va advertir que només buscaria el judici de la història.

"Condemneu-me, no m’importa, la Història m’absoldrà", va ser la famosa frase que va pronunciar el 1953, amb 27 anys, davant del tribunal que el va condemnar per l’assalt a la caserna de Moncada, la seua primera acció armada contra la dictadura de Fulgencio Batista i que es considera l’arrencada de la revolució cubana.

Fidel Castro es va mantenir en el poder 49 anys i 55 dies marcats, entre altres fites, per l’enfrontament amb els Estats Units, la seua aliança amb l’URSS, la crisi econòmica en què es va enfonsar l’illa després de caure aquest bloc i la revolució "bolivariana" capitanejada pel seu pupil veneçolà Hugo Chávez, que es va convertir en el principal aliat de la Cuba castrista al segle XXI.

L’home que va governar amb mà fèrria l’illa caribenya sol la malaltia va poder apartar-lo del poder i el 2006 va delegar tots els càrrecs en el seu germà Raúl: va ser així testimoni de la seua pròpia successió i també de les reformes empreses pel menor dels Castre per intentar reanimar una economia socialista en ruïnes.

Nascut el 13 d’agost de 1926 a Birán, a l’orient de Cuba, el seu pare va ser un emigrant gallec que va acabar terratinent: la seua severitat unida a la formació que va rebre dels jesuïtes en un dels millors col·legis de l’Havana van influir decisivament en el caràcter de Fidel Castro.

Va ser a la Universitat de l’Havana on Fidel Castro es va formar com a líder estudiantil mentre concloïa la carrera de Dret i començava les seues aventures polítiques.

Després del fracàs de Moncada va ser a la presó durant gairebé dos anys i després es va exiliar Mèxic: allà va conèixer el Che Guevara amb qui va tornar a Cuba a bord del "Granma" amb uns altres 82 expedicionaris per començar la lluita guerrillera de Serra Mestra (1956-1959).

Va derrotar Batista en una guerra desigual on va aprofitar el descontentament social d’un país molt jove com a estat independent que va veure al cap dels "barbuts" un líder capaç de reinventar la identitat nacional.

Fidel Castro va crear a Cuba un "comunisme caribeny" amb base marxista-leninista, però sobretot molt influït pel llegat nacionalista de l’heroi independentista José Martí i trufat amb receptes de collita pròpia, resultant un singular model "fidelista".

Van ser claus en la perpetuació d’aquest sistema el seu eficaç aparell de seguretat i el constant control social a través d’organitzacions de masses com els Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), ulls i oïdes del règim perquè els mateixos cubans vigilessin els moviments dels seus veïns.

La dimensió política de Fidel Castro no s’entén sense el seu principal enemic i obsessió: Estats Units, l’"imperi" que, segons l’Havana, va intentar desfer-se d’ell fins 600 vegades amb els mètodes més dispars.

Amb Cuba sota l’embargament econòmic del seu poderós veí des d’inicis de la dècada dels 60, Castro va sobreviure a 11 inquilins de la Casa Blanca i no va deixar de criticar les seues polítiques, alimentant un fort sentiment patriòtic a l’illa.

Però també va aprofitar el bloqueig nord-americà per imposar un estatus de "plaça assetjada" amb què va justificar decisions controvertides i la repressió a dissidents i crítics acusats sempre de contrarevolucionaris i mercenaris al servei de Washington.

Tanmateix, Fidel Castro va veure en els seus últims dies com el seu enemic i el seu propi país, sota el mandat del seu germà Raúl, feien un gir diplomàtic històric amb l’anunci, el 17 de desembre de 2015, per restablir relacions diplomàtiques després de més de mig segle d’enfrontament.

Durant les primeres dècades de la revolució, la Cuba de Fidel Castro va ser un referent per a l’esquerra internacional: la resistència de la petita illa amb prou feines a 140 quilòmetres de la principal potència mundial va reeditar el mite de David i Goliat amb banda sonora de la Nova Troba i un llegat d’icones com el Che Guevara estampat a les samarretes de diverses generacions.

I també perquè va impulsar reformes socials sense comparació a l’Amèrica Llatina de l’època, va convertir a l’illa en una potència esportiva i va promoure una important avantguarda cultural i artística, amb l’advertència que tot cap dins de la revolució però gens contra ella, com amargament van patir molts intel·lectuals crítics que van acabar exiliats o apartats.

El 1961, en vigílies de derrotar la invasió anticastrista de Badia de Porcs, va declarar el caràcter socialista de la seua Revolució i va començar amb l’URSS una llarga aliança que va tenir les seues altes i baixes, inclosa la tensa "crisi dels míssils" amb EEUU el 1962, que va posar al món al caire d’una guerra nuclear.

Tres dècades després, la profunda dependència de l’URSS es va revelar en tota la seua magnitud amb la caiguda del bloc soviètic i Cuba va haver de declarar el "període especial", una economia de guerra en temps de pau on la revolució va haver d’obrir-se al dòlar i al turisme.

Cuba no va tornar a ser la mateixa després d’aquells durs anys d’escassetat màxima, apagades de 16 hores i traumàtics episodis com la crisi migratòria dels "balsers", l’aprofundiment de la corrupció quotidiana, la reaparició de la prostitució o el denominat problema de la "pèrdua de valors".

Al segle XXI, Castro va trobar una taula de salvació en l’aliança política i amistat personal que va tenir en el veneçolà Hugo Chávez, el petroli de la qual va ser i continua sent fonamental per al sosteniment de Cuba, fins i tot després de la mort del líder bolivarià, el 2013.

Poc abans de complir els 80 anys, Fidel Castro va delegar el poder en el seu germà Raúl després d’admetre una greu malaltia intestinal que ell mateix va declarar secret d’estat i que el va mantenir entre la vida i la mort.

Es va apartar de la vida pública i va començar a escriure les seues famoses "Reflexions" o articles de premsa mentre el seu germà Raúl assumia les regnes centrament en la "batalla econòmica" i l’"actualització del socialisme".

En els seus últims anys, Fidel Castro, que va reaparèixer esporàdicament en alguns actes públics, es va dedicar a analitzar qüestions d’índole internacional com el perill d’una guerra nuclear, el problema de l’alimentació mundial o la crisi del sistema capitalista.

En aquell període, els cubans van assumir la seua retirada del poder i, més ocupats per resoldre el difícil dia a dia de l’illa, es van acostumar a viure sense la seua tutela directa.

Ara se sabrà quins efectes tindrà la desaparició de Fidel Castro a les pròximes pàgines de la història de Cuba, que a més acaba d’obrir una nova etapa després del desglaç diplomàtic amb els Estats Units.