Seminola

L’any 2016 va acabar amb la mort de la princesa Leia, la noia del futur de fa quaranta anys que es pentinava com la Dama d’Elx, i portava túniques blanques per lluitar contra l’imperi, al costat d’un parell de mascles alfa. I 2017 comença de mil maneres. La meva, amb un homenatge, discret si voleu, als seminoles, als que acampen fora, als que van resistir a quatre imperis: l’espanyol, el britànic, el francès i el nord-americà blanc. I també un homenatge al futur que somio, que s’assembla més a la reivindicació del cap indi Noah Sealth que a les batalles intergalàctiques.

Per saber alguna cosa més dels seminoles, cal fer un viatge fins a finals del segle XVIII, quan el Mississipí es constituïa com a frontera entre les colònies angleses i franceses. Les ànsies expansionistes d’uns i altres van fer que incorporessin pobles indis a les files respectives per estomacar-se tots plegats per raons diverses. Per altra banda, l’imperi espanyol, en decadència, arribava fins a Florida, inclosa. Allà es refugiaven els esclaus negres que fugien d’un destí més que penós i els indis que cercaven un lloc on el setè de cavalleria els deixés en pau. Com que vivien entre la selva i els pantans, els van anomenar els que acampen fora, els seminoles.

El poble seminola es feia fort gràcies a la nova fórmula d’esdevenir un sol poble més per voluntat que per herència sanguínia, ja que estava format per indis americans de diferents pobles i per negres fugitius. Això no podia agradar a ningú, es miri com es miri.

Les guerres contra els seminoles van acabar, ves per on, amb la venda de Florida al govern dels Estats Units el 1819 per part dels espanyols, i, poc temps després, amb el trasllat forçat dels indis a l’oest del Mississipí, obligats a abandonar Florida amb un màxim de quinze quilos de possessions a sobre. El camí que van recórrer es coneix com Trail of Tears, la Senda de les Llàgrimes.

L’any 1854, el govern dels Estats Units va tenir la pensada de crear una reserva índia com a solució al conflicte entre blancs i indis. El cap indi Noah Sealth s’hi va enfrontar amb la redacció d’un manifest contundent que posava en qüestió els fonaments de la civilització. Som part de la terra, i la terra és part de nosaltres, diu el manifest de Sealth. La fam de l’home blanc devorarà la terra i deixarà enrere només un desert. Només la visió de les ciutats de l’home blanc posa tristor als ulls del pell roja, potser perquè el pell roja és un salvatge i no entén res. Tot el que passi a la terra, passarà als fills de la terra. La destrucció del matoll, la desaparició de l’àguila posaran fi a la vida, i començarà la supervivència.

Bon any a tots.