Veritats i mentides del ‘cas Palau’

Diu el refrany que res no és veritat ni és mentida, que tot depèn del color del vidre amb què es mira. Doncs bé, entorn del cas Palau hi ha tants colors com ens vulguem imaginar. L’arrancada del judici va ser, si més no, espectacular, amb Fèlix Millet, el que va ser màxim responsable de la institució cultural, tirant els trastos contra CDC: “Ferrovial feia donacions al Palau perquè els diners anessin a Convergència a canvi que CDC li donés obra pública. Aquesta és la veritat.” Jordi Montull, exnúmero dos del Palau, va anar més enllà que la seua filla i va arribar a dir que el partit va incrementar les mossegades del 3 al 4% perquè volia més diners. L’exgerent de Convergència Daniel Osàcar, com era d’esperar, ho va negar tot al judici, així com els exresponsables de Ferrovial, que van situar les seues milionàries entregues de diners al Palau estrictament en el patrocini per guanyar imatge a Catalunya. El resum de la setmana judicial es tanca amb declaracions de dos empresaris que van admetre girar factures al Palau, per ordre de CDC, per cobrar serveis efectuats al partit.

Aquestes són les claus de l’inici del judici, però les conseqüències van molt més enllà, amb un clar rerefons polític, en el qual Artur Mas pot ser el gran perjudicat. L’oposició contrària al procés sobiranista l’acusa d’intentar “amagar-se darrere d’una estelada” o demandes d’independència precisament per “escapar-se” de la causa sobre la presumpta corrupció de l’extinta Convergència. Tots a l’una, inclosa la CUP, han reclamat la seua compareixença parlamentària. Artur Mas, bregat en mil i una batalles polítiques, s’ha afanyat a oferir-se per donar totes les explicacions que se li reclami a la Cambra Catalana. Mas no ha sortit del guió esperat aquests dies i ha insistit que tot el que han declarat Millet, Montull, la seua filla i aquells que apunten a un finançament irregular de CDC menteixen, que intenten treure’s les culpes de sobre per reduir pena. A més, insinua més o menys clarament que s’utilitza aquest judici per intentar forçar que deixi la política. En aquest context, el PDeCAT fa un intent de posar distància amb aquest cas sobre corrupció i prova de trampejar el temporal.

El fiscal lleidatà convertit en el gran primera espasaEl fiscal lleidatà Emilio Sánchez-Ulled és un veritable “primera espasa” que en tan sols unes setmanes se les ha hagut amb el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta del 9-N en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i ara pren les regnes del Ministeri Públic en el cas del Palau. En tots dos judicis es troba sota la lupa d’uns i altres, i en els dos també manté una actitud dispar que pot confondre els que s’asseuen a declarar, de vegades amb preguntes tan òbvies que els fan abaixar la guàrdia davant de les següents, més profundes, i fins i tot utilitzant la ironia. Per posar un exemple, quan Jordi Montull va dir que CDC va elevar les mossegades a Ferrovial del 3 al 4%, Sánchez-Ulled va preguntar amb cara de calculada innocència a veure si era pel “cost de la vida”. Tot plegat sense oblidar-se de la fèrria defensa de la Fiscalia: “No depèn del Govern (central) i no hem rebut ni una sola indicació que procedeixi d’allà, a més que jo no ho hauria consentit”, va dir taxatiu en la seua exposició de conclusions en el judici a Mas, Ortega i Rigau.