Des de les entranyes

Per Els Beastie Boys

van dur el videoclip un pas més enllà quan van contractar Spike Jonze (

Her, Being John Malkovich, Where the wild things are

) per dirigir

Sabotage

per a la petita pantalla. Grans bigotis, clenxes, camises a pit descobert i pantalons acampanats. Tres blancs fent de les seues amb uns puntejats i sintetitzadors de fons que ens transportaven a les bases més jazz de la música disco per fer un tema de hip hop electritzant. Era el 1994 i artistes com Wilson Picket ja ho tenien tot fet. Eren llegendes, feia quaranta anys que s’havien llençat a la carretera per gravar èxits com

In the midnight hour

, un jazz ballable mesclat amb R’n’B que va composar amb Steve Cooper. Un d’aquells temes que capten l’esperit dels canvis que comencen a respirar-se en l’ambient del barri i que aleshores gravaven un matí inspirat en un estudi ple de fum. Sonoritats

sixties

que comencen a flirtejar amb el funk, bandes sonores de clubs carregats de fum i persecucions policials pels carrers bruts i mal il·luminats de Boston. Un bala perduda marcant el ritme fent picar els dits des del fons de barra per acompanyar

Wade in the water

de Ramsey Lewis Trio; amb el futur cremant a la punta de la cigarreta. Un proxeneta amb sabates de plataforma xiulant

Psychodelic Sally

d’Eddie Jefferson, un jazz que convida a apartar les cadires d’una puntada de peu i ballar fins a la matinada. Posa el disc a la màquina que hi ha en un racó, sona

Get Ready

d’Ella Fitzgerald i uns mods confessen que els té el cor robat. Mons dispersos es troben en un bar per rendir-se a la veu Tamiko Jones a

The side winder

. Res no és pur, cap tema no és un exemple inequívoc de jazz clàssic, funk, disco o blues. Aquelles cançons de frontera, mestisses, que incomoden els homes exactes perquè són exòtiques, perquè trenquen esquemes i, senzillament, et fan vibrar.