“Ni 'keep calm' ni hòsties”

Els organitzadors de la manifestació proposaven anar amb samarreta groga, però, malgrat que va ser el color predominant, es van veure molts cromatismes al tram lleidatà. Samarretes del Lleida, del Barça, de casteller del major Trapero amb la seua ja mítica frase i una de blanca amb un missatge tan explícit com contundent: “Ni keep calm ni hòsties, independència.”

Els de la colla gegantera de l’Espluga Calba, uniformats de roig, carregaven piles per a la mobilització amb l’ajuda d’entrepans i bótes de vi. “Hi ha hagut problemes, però fins i tot els gegants han cabut a l’autocar”, fa broma un d’ells. “Nosaltres no ens n’hem perdut ni una. A la Via Catalana del 2013 vam fer una paella per a més de cent persones; per a l’any que ve, esperem fer una altra paella, una d’independent”, diu el líder de la colla. Deixem els collistes que acabin de dinar, no sense abans fer un xarrup al vi. “O li fas un glop a la bóta, o no te’n vas!”, adverteix amigablement al reporter un d’ells. Uns metres més enllà, en un banc sota l’ombra d’un arbre, s’espera la Pepita, que ha vingut de Cervera amb tota la quadrilla. “Fins que no sigui l’hora, val més esperar a l’ombra, encara que s’està millor que a Lleida l’any passat”, recorda la veterana activista. A prop d’ella, una gran estelada decora el terra del carrer Aragó amb un lema: “Corbins vol votar.” L’alcalde del municipi, Jaume Camarasa, es congratula de l’èxit de convocatòria. “Un autocar ple i desenes de cotxes particulars i encara rai que hem sortit amb temps. Això està a rebentar!”, diu Camarasa. Però no tots els lleidatans es van concentrar al marge esquerre de la mobilització.

Molts van haver d’exiliar-se a la plaça Catalunya. Allà hi havia la família Domingo Massanés escoltant els discursos dels ponents. “Els meus dos fills han crescut amb les Diades”, diu el Jordi. “Hem aprofitat que la neboda estudia a Barcelona per venir a dinar a casa seua i així anar més tranquils a la manifestació”, diu l’Olga. I és que es podrien donar molts adjectius a la mobilització, però va ser, sobretot, la dels somriures. Excepte les d’alguns valents que van decidir empalmar les festes de Seròs amb la Diada. La ressaca i la son hi feien efecte. Però, per la pàtria, el que faci falta, fins i tot no dormir.