"Que sigui l'última d'una vegada per totes"

Després de tants anys de mobilitzacions, s’haurà de demanar a LinkedIn que incorpori el perfil de manifestant professional, perquè n’hi ha, que la d’ahir va ser la sisena Diada que va mobilitzar un milió de persones. El repte, trobar un principiant. No va ser una tasca fàcil. Els lleidatans hi estaven més que avesats. Cadires plegables, banderes amb l’asta extensible per poder recollir-les còmodament, neveres de càmping, gorres, ventalls, aigua en abundància, sabates còmodes, bateries portàtils per al mòbil... Set complet. El miracle es va produir al tram 401, el de la muntanya, on es van concentrar Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i Aran. Àngels Nogueró i Àngel Solduja, de Tremp, s’estrenaven. “No vam poder anar a les altres. Aquest any, com que sembla que serà l’última gran manifestació, ens hem animat, perquè ens feia il·lusió poder dir que nosaltres també hem fet història.” El seu entusiasme arranca un aplaudiment als companys d’autocar. A ells els ha tocat matinar. A les nou, ja estaven en ruta. “Però contents igual, fins i tot caminant hauria vingut”, assegura Nogueró.

Els d’Alcarràs, gairebé, gairebé van haver de fer-ho. Els dos autocars noliejats van resultar insuficients. “Qui ens havia de dir que hi hauria overbooking!” Es van vendre més places de les que hi havia disponibles. “Però no ens importa haver perdut el bitllet. Hem tret els cotxes particulars del garatge i hem vingut.” Això sí, demanen “que sigui l’última”. Que amb sis Diades ja han complert. Són les tres i el carrer Aragó ja està ple. En teoria, falta una hora per a la concentració. Especialment, el lateral amb ombra, tot sigui dit, però hi va haver unanimitat en el fet que aquest any la meteorologia va ser més clement. En ple sol, una senyera que sembla la capçalera de la manifestació de tan gran que és. “Sarroca de Lleida per la independència”, es llegeix en lletres negres. “Fa cinc anys que ens preparem”, fa broma el Gerard. “I com que serà l’últim...” Punts suspensius per somiar. Allò que seria l’última manifestació era com un mantra repetit per gairebé tots els mobilitzats.

Aquest cop, els manifestants no van fer cas de les consignes i hi van anar amb la samarreta fosforescent

En canvi, l’adjectiu històric, del qual tant es va abusar en anteriors edicions, va desaparèixer del lèxic indepe. I és que ni Napoleó va viure tants dies històrics com els que es van sumant des de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 amb què Catalunya va protestar per la retallada de l’Estatut que va fer el Tribunal Constitucional a instàncies del Partit Popular, aleshores a l’oposició. “Qui sembra vents, cull tempestats”, podia llegir-se en una de les samarretes. No va ser any d’uniforme. De fet, va ser la jornada més anàrquica. L’organització havia previst que tothom arribés al centre de Barcelona amb la samarreta que volgués per, després del pas de la lona, canviar-se i lluir el look fosforescent d’aquesta edició. I va ser el color predominant, però gairebé ningú es va canviar. “A la meua edat, ja no puc despullar-me al mig del carrer, i amb dos samarretes m’hauria mort de calor”, explicava la Carme, de Lleida. El Sr. Postu, el superheroi lleidatà que fa el bé a les xarxes socials, també va suar molt, ja que la màscara de Spiderman no és apta per a les calors de l’estiu. “L’important és que he venut moltes postuxapes i que tots els diners recaptats aniran a parar a les causes socials que promoc.” Ja l’hi va dir l’oncle Ben al veritable Spiderman: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat.” I el Sr. Postu, com la Barcelona de Peret, té poder. Ahir es va fer fotos amb centenars d’admiradors. “N’he perdut el compte, ja.” Just a l’altre extrem del carrer, un senyor gran i amb una crossa està assegut. Li preguntem d’on és. La resposta és èpica: “D’on vinc o d’on sóc?” Escola Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí. Ens ho posa més fàcil que el mite lleidatà a Jaime Bores. “Sóc de Vilalba, de la Terra Alta, però vinc de Baldomar, a la Noguera, poble d’on és originària la meua dona.”

Ni Napoleó va viure tantes jornades històriques com els 'indepes' irreductibles. Ahir es va evitar l'adjectiu

El Joaquim, de 77 anys, és un mestre jubilat. “Porto crossa perquè em vaig fer un esquinç, però no m’ho volia perdre, encara que hagi d’estar aquí assegut.” Li demanem permís per fer-li una fotografia i posa amb un manifestant entusiasta més jove que ell. “És el seu fill?” Riu amb ganes. “No, no... l’acabo de conèixer.” “Tots som una pinya”, acaba entre visques a Catalunya lliure el seu acompanyant. Amb menys han fet un anunci els de Burger King. És el sector sènior. Isidoro Beà, de 72 anys i de Lleida, no està lluny. Porta una camisa molt rumbosa i una gorra de mariner, “tot i que sóc de secà”. Diu que així els resulta més fàcil als familiars localitzar-lo.

Al seu costat hi ha Ramon Capell, d’Artesa de Lleida. “No endevinaries l’edat que té”, ens adverteix Beà abans que ens la digui. “Al novembre en compleixo 76”, diu amb orgull Capell. Té bons gens. “A la meua família, hem estat tots futbolistes. El meu pare va arribar a jugar amb el Lleida”, adverteix. La megafonia, una assignatura pendent en altres jornades, en aquesta ocasió va funcionar a la perfecció. Es van alternar Catalunya Ràdio i RAC1, a més dels parlaments de l’escenari central. No es va veure res, però es va sentir tot. Sobretot, es va sentir el silenci. Va ser un dels moments més impressionants de la manifestació. Grallers, crits de “votarem”, el ja clàssic d’“in-inde-inpendència”, rialles, mòbils i, de sobte, un milió de persones va emmudir per guardar un minut de silenci per les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost.

Ni el plor d’un nadó (i n’hi havia molts), ni el lladruc d’un gos (n’hi havia uns quants). Res. Pell de gallina davant d’una tal mostra de respecte. Els Mossos van ser més visibles que mai. La cicatriu del terror encara coïa. I ells seguien rebent l’afecte del carrer, en especial, el major Trapero, que protagonitzava moltes samarretes amb la llegendària: “Pues bueno, pues molt bé, pues adiós.”

Un milió de persones va emmudir per guardar un minut de silenci per les víctimes dels atemptats

Era la Diada pel Sí. I es va notar. En tots els idiomes es va llegir un sí rotund. En especial, al referèndum, perquè també els del no puguin tenir veu i vot. Amb un “yes”, Yoko Ono va conquerir John Lennon en els temps en què, segons definició pròpia, els The Beatles eren més famosos que Jesucrist. Un “yes” que s’havia de llegir utilitzant una lupa penjada dalt d’una escala. Potser per aquesta raó, Imagine va ser un dels temes recurrents. I la imaginació no va faltar. Els organitzadors van tornar a inventar-se una mobilització espectacular, un gran signe més multicolor que al pas d’unes lones canviaria de color. Però ni els manifestants van estar per la feina de canviar-se, ni les lones es van sincronitzar bé. Menudeses. Des del balcó del tercer pis del número 231 d’Aragó, les vistes deixen sense alè.

Un any més. La marea humana semblava no tenir final. O sí. Acabarà l’1 d’octubre?