Els camins cap a la independència

La voluntat de la majoria del Parlament de Catalunya i bona part del poble català d’independitzar-se d’Espanya no és una novetat a Europa. El Vell Continent ha viscut, al llarg de la història, diversos processos d’autodeterminació. El més recent és el de Kosovo, l’any 2008, encara que la majoria dels casos es van produir després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i la desintegració de l’antiga Iugoslàvia i l’URSS. Des de referèndums pactats com el d’Escòcia fins a conflictes bèl·lics, Europa ha vist nàixer diversos estats que s’han independitzat seguint diferents camins.

Aquest és el model que va defensar l’eurodiputat del PDeCAT Ramon Tremosa. A Eslovènia hi va haver una declaració unilateral i, després de mesos en els quals el Govern de Belgrad es va negar a negociar, “van començar a caure els reconeixements internacionals”. És cert que el suport de diversos països europeus, entre els quals es trobava Alemanya, va facilitar el camí cap a aquesta nova república, encara que l’escissió no es va produir de forma pacífica, sinó després d’un conflicte conegut com a Guerra dels Deu Dies, en el qual van perdre la vida aproximadament seixanta persones.

Després de la Segona Guerra Mundial, Estònia, Letònia i Lituània van ser annexionades a l’URSS, encara que les tres repúbliques bàltiques eren estats independents des de finals de la dècada del 1910. Els desitjos de recuperar l’Estat propi es van veure satisfets el 1991, després de la implosió de l’URSS, que es va desintegrar en diferents repúbliques arran d’un pacte entre els dirigents polítics i la Unió Europea va reconèixer aquests països immediatament. El moviment independentista d’aquests tres estats es coneix com a Revolució Cantada, a causa que entre els anys 1987 i 1991 els activistes organitzaven concerts que mobilitzaven la societat per recuperar la independència. Un dels moments més recordats és la Via Bàltica del 23 d’agost del 1989, una cadena humana que va passar per les tres capitals i va recórrer 560 quilòmetres. Aquesta manifestació va inspirar la Via Catalana del 2013.

L’últim dels moviments independentistes europeus que ha triomfat és el de Kosovo, territori que pertanyia a Sèrbia, però amb majoria de població albanesa. El 2008 se’n va declarar unilateralment l’autonomia política, encara que diversos països, entre els quals hi ha Sèrbia i Espanya, encara no han reconegut aquest nou Estat. Sí que ho han fet, per exemple, els EUA.

Montenegro va celebrar un referèndum pactat el maig del 2006 per preguntar als ciutadans si volien separar-se de Sèrbia. Les condicions per poder proclamar la independència estaven marcades: havia de votar més del 50% del cens i el sí havia de guanyar amb més del 55% dels vots emesos. Finalment, ho va fer amb un 55,4% i Montenegro va proclamar la independència el 3 de juny.

Aquests dos països van aconseguir la independència, encara que va ser després d’un conflicte bèl·lic. Croàcia va viure una guerra entre el 1991 i el 1995 que va acabar amb més de 20.000 morts, mentre que a Bòsnia hi va haver més de 100.000 víctimes. En tots dos casos, el reconeixement internacional va ser la clau per al final de la guerra en els dos territoris.

Txecoslovàquia va ser un dels països que van sorgir arran de la desintegració de l’Imperi austrohongarès. L’antic Estat es va dividir en dos noves nacions: la República Txeca i Eslovàquia, l’1 de gener del 1993, arran d’una negociació entre els polítics dels dos territoris, que eren favorables a la separació i la independència. Va ser una escissió sense violència a la qual els estudiosos es refereixen com a divorci de vellut.

Diumenge que ve, les regions italianes del Vèneto i la Llombardia celebraran una consulta per autoritzar els presidents per negociar més autonomia amb el Govern. De fet, Itàlia també ha viscut els seus propis processos independentistes a la Padania, al nord-oest del país, que va arribar a proclamar una independència sense efecte.