«No pot treure'ns del bloqueig qui ens hi ha conduït»

La polarització entre partidaris i contraris de la independència va marcar el 27-S i segueix amb més rancúnia. Com els afecta?

El marc plebiscitari ja no és el mateix. Insisteixen en el plebiscit des de Cs, un partit que s’alimenta de la polarització política; i també els partits que han governat fins ara tenen aquesta pulsió. Tanmateix, i després de tot el que ha passat, s’hauria d’obrir un debat més profund sobre el futur de Catalunya. Nosaltres creiem que aquestes no són unes eleccions plebiscitàries ni deuen ser-ho. A més estem en una situació molt més dura que el 2015, amb electes a presó i la suspensió de l’autogovern.

Creu que la crispació política deixa marge per plantejar debats més amplis en campanya?

No es tracta només de plantejar temes diferents. La primera qüestió que haurà de tractar el nou Parlament és com sortir d’aquest gran bloqueig. Com recuperar l’autogovern; com restablir un debat polític normalitzat, no judicialitzat, i com trencar amb unes polítiques d’unilateralitat que ens han portat a aquest cul-de-sac.

«És una paradoxa dir que Espanya és irreformable i voler pactar amb ella la independència»

La ‘multilateralitat’ és ara part del discurs d’ERC i PDeCAT.

Ara mantenen posicions oposades a les que defensaven. Si aquest exercici d’honestedat sobre la situació real que es vivia i sobre les possibilitats reals del que es proposava s’hagués fet abans, ens hauríem estalviat aquest cul-de-sac. És bo que rectifiquin, s’atansen a les nostres posicions i estaria bé que aquesta sinceritat es mantingués en campanya. Després està el dubte més que raonable sobre si els qui ens han posat en aquesta situació poden treure’ns d’ella.

Han rebut crítiques tant de l’independentisme com dels qui defensen la unitat d’Espanya.

Nosaltres sempre hem defensat el mateix, els canvis radicals s’han donat en altres espais polítics. Hi ha qui diu que no ens definim, però són d’altres els que han canviat el seu “full de ruta” cada diversos mesos, mentre que el PSC va passar de defensar un referèndum pactat a deixar de fer-ho. Que les nostres propostes no interessin a la Generalitat o a partits estatals no és ambigüitat, és presentar alternatives.

«Nosaltres sempre hem defensat el mateix, els canvis radicals els han fet els qui ens diuen ambigus»

En la vostra formació els diferents corrents són molt visibles. Dilueix això el seu missatge?

Som diversos i això forma part de la nostra riquesa. És una cosa que pot afavorir la reconciliació després de tot el viscut. Pot semblar dispersió, però no ho considerem així.

Com han canviat des de les candidatures de CSQP?

CSQP va ser una bona eina en un moment d’urgència. Ara estem construint un espai polític nou més enllà d’una coalició.

«Defensaven un ‘full de ruta’ que va acabar convertint-se en ‘fuig de ruta’

Dos parts no pacten si un no vol. Hi ha opcions reals d’un referèndum pactat?

Sí, n’hi ha. Tanmateix, exigeix un canvi previ a Catalunya. S’havia dit que aquí no hi podia haver canvi fins consumar un full de ruta (que ha acabat sent “fuig de ruta”). Això reduïa les posicions a defensar la independència o bé l’statu quo, i era el pitjor que podia fer-se. La potencialitat i l’anhel de canvi a Catalunya són enormes, però requereixen més que respondre a una pregunta. Reduir-lo només a “sí” o "no" és negar-nos a nosaltres mateixos la possibilitat d’establir grans majories. A partir d’elles, cal elaborar una proposta de país i aquesta ha d’incloure un referèndum pactat, però no s’ha d’esperar a votar per començar a construir. L’acció social ha de ser en el centre de l’agenda política. No es pot construir un país si part d’ell té la sensació que se li deixa enrere, s’ha de fer des de la cohesió social.

I quant a la relació amb l’Estat per fer-ho possible?

Els partits en el Govern partien de la idea que Espanya és irreformable i, per tant, no val la pena esforçar-se a canviar-la. Això tenia un component paradoxal: afirmar que no pots acordar un referèndum amb Espanya i voler negociar amb ella la independència. En lloc d’això, caldria plantejar-se com tornar a convertir Catalunya en l’avantguarda del canvi en l’Estat. El pitjor que li ha passat a Catalunya és perdre la voluntat de ser-ho, fins i tot per a l’independentisme ha demostrat ser un cul de sac.

No van aconseguir representació en el Parlament per Lleida el 2015.

Intentarem aconseguir un bon resultat a Lleida. Durant la campanya de les generals, omplim la sala on organitzem un míting a Tàrrega en ple pont festiu. En aquell moment ja vaig dir que Jaume Moya seria diputat. A més, una cosa que ha quedat aparcada en els últims anys és la construcció de Catalunya des del territori. Un bon començament per fer-ho són els acords del Manifest de Vallbona.