Campanya electoral 2.0

L’enganxada de cartells a mitjanit, els fulls volants encatifant els carrers o els altaveus que llançaven proclames muntats als sostres de furgonetes mentre recorrien cada racó dels pobles i ciutats van ser algunes de les imatges més típiques del paisatge electoral de l’Espanya democràtica durant diverses dècades. No obstant, quan el rellotge va marcar les dotze en punt de la nit de dimarts passat, que donava el tret de sortida a la campanya electoral dels comicis catalans del 21-D, la majoria dels candidats no va posar per a la premsa enganxant cartells, escombra en mà i pujats a una escala.

Al contrari. Alguns observaven els llums taronges de Barcelona des d’un terrat del Poblenou, d’altres parlamentaven a les taules d’un teatre de Vic. Fins i tot n’hi va haver que van recrear un balcó amb banderes dins d’una sala de festa.

Les xarxes són un excel·lent ring per als polítics, però en desaprofiten algunes de les potencialitats

L’endemà al matí, els carrers no havien canviat gaire. Alguns cartells i algunes pintades, algunes pancartes i alguna furgoneta perduda, però res que trenqués la tranquil·litat d’una ciutadania acostumada a viure des de fa temps en una contínua competició electoral. Sembla que, en el nostre temps, el camp de batalla dels polítics ja no és ni exclusivament ni principalment la via pública.

INSTRUMENTS DE CAMPANYA 1.0

És cert que continuen passejant pels mercats, visitant associacions o repartint marxandatge a peu de carrer. Però, ara, molts vots es guanyen a distància, a través de la televisió i, sobretot, a internet.

En aquest sentit, el consultor de comunicació Ramon Sunyer pronostica que “aquesta campanya es dirimirà a les xarxes” i que el seu paper serà “decisiu”. No obstant, Sunyer explica que tot dependrà de si els polítics i els partits aprenen a aprofitar al màxim aquestes eines 2.0. I, fins al moment, això no ha passat. Així doncs, si bé és veritat que part de la campanya ha migrat a internet, no és menys cert que les forces polítiques no han entès el nou mitjà i han desaprofitat gran part de la potencialitat que té.

I això que ja fa temps que la política va irrompre a les xarxes socials. Carles Puigdemont va obrir el compte de Twitter el 2007; Oriol Junqueras i Miquel Iceta, el 2009, i Xavier Domènech, l’any 2010. De fet, aquesta plataforma de microblogging és l’entorn natural de la comunicació política en xarxes socials. En aquest sentit, l’estudi anual sobre l’ús de les xarxes socials a Espanya elaborat per IAB Spain revela que la major part de la ciutadania associa Twitter als conceptes informació i informativa. Malgrat l’experiència acumulada en el mitjà, la doctora en comunicació Amparo López Meri ha corroborat amb les seues investigacions que, en nombroses ocasions, Twitter és poc més que un “tauler d’anuncis” en el qual es fa “autobombo” dels actes de campanya del partit i dels candidats.

Així doncs, López Meri explica que els partits eviten la interacció i el debat amb la resta dels usuaris, i fins i tot amb la resta de les formacions, malgrat que aquesta possibilitat de confrontació ideològica sigui una de les novetats fonamentals que les xarxes han aportat al tauler polític.

D’‘offline’ a ‘online’

La investigadora conclou que “traslladen les pràctiques offline a l’espai online”. El continent ha canviat, però el contingut segueix sent bàsicament el mateix. Els cartells s’han convertit en elements multimèdia, els fulls volants han passat a ser tuits i els altaveus ara amplifiquen les intervencions dels candidats en els mitjans de comunicació.

Els mitjans ja no són l’únic mediador entre polític i ciutadà  L’Institut d’Estudis Catalans defineix la paraula mitjançar com “servir de mitjancer o intermediari”. Així, la mediació periodística és la tasca que realitza el professional de la comunicació per traslladar al ciutadà les propostes d’un determinat líder polític. En les campanyes electorals 1.0, les de la manera antiga, el candidat tenia dos opcions per interactuar amb els electors. Una possibilitat era anar porta a porta, passejar pel carrer i celebrar reunions amb associacions i actors socials. L’altra possibilitat era asseure’s davant d’un periodista i sotmetre’s a les seues preguntes. En aquest sentit, el doctor en Comunicació Andreu Casero assenyala que la ciutadania considerava normal que el periodisme construís la seua visió del món. Aquella màxima tan repetida que “el que no surt als mitjans no existeix” cobrava ple sentit. Tanmateix, també en aquest aspecte, les noves tecnologies han marcat un abans i un després. Sobre aquesta qüestió, Casero manifesta que els avenços tecnològics permeten als polítics esquivar la interposició del periodista entre ells i la ciutadania. És a dir, poden utilitzar canals alternatius per comunicar-se amb l’electorat. Ara bé, no s’ha de postergar el treball de mediació del reporter, fonamental per verificar la informació i comprovar les fonts. En les campanyes electorals 2.0, el polític en té prou amb asseure’s davant d’un ordinador o agafar el mòbil, connectar-se a Twitter, Facebook o Instagram, i publicar un missatge. Immediatament, podrà arribar a una audiència potencial de milions de persones. És més, tal com adverteix López Meri, Twitter ja és una “font complementària” per als periodistes, malgrat que les informacions publicades en exclusiva a través d’aquesta plataforma siguin encara escasses. En un altre ordre de coses, el periodista, com a mediador de la realitat, també s’encarregava d’esbossar la imatge del candidat que es transmetia a l’electorat. Però, com remarca Amparo López Meri, en el marc de les campanyes 2.0 és el candidat el que, tímidament, ha començat a fabricar la seua pròpia imatge, un perfil “amable i proper”, més humà, en definitiva, “compartint públicament interessos i preferències personals”.  No obstant, tampoc s’ha de subestimar la funció de l’informador en aquest camp, ja que no s’ha d’oblidar que les xarxes socials són un més dels mitjans a través dels quals el ciutadà capta el missatge polític.