Brussel·les, capital de Catalunya

Això que els últims seran els primers és una estafa. A les cinc del matí d’ahir, el pàrquing de l’aeroport d’Alguaire semblava el del Prat. Cues quilomètriques, les dos terminals en funcionament i ni així es van complir els horaris. Però la gent estava resignada a esperar el que fes falta. Tocava viure (un altre) dia històric. Un Onze de Setembre en ple desembre. I a Brussel·les. Els que van optar pel cotxe i l’autocar ens portaven dotze hores d’avantatge... I ens van guanyar. Hi havia un tal col·lapse a la capital belga que els tres avions contractats des d’Alguaire van haver d’esperar mitja hora llarga que es pogués desembarcar el passatge. Tren fins a Schuman i a manifestar-se sota la pluja. O això estava previst.

A l’estació, tres policies bloquejaven les escales de sortida. “Si us plau, per raons de seguretat, els demanem que segueixin amb metro fins a Merode.” Als lleidatans els va semblar un nom fàcil de recordar: “A Nadal Meroles!” Encara que curt, tampoc va ser un trajecte fàcil. Semblava impossible que cabés una sola persona més al vagó, però n’entrava una altra, i una altra, i el metro es va tenyir de groc. Gorres, bufandes, mocadors, llaços... Tot valia per deixar constància del rebuig a l’empresonament dels Jordis, Junqueras i Forn. “No hi som tots: falten els presos”, va ser un dels lemes més corejats.

Els manifestants van corejar diversos crits, entre els quals va destacar el de “Puigdemont, president”

La lleidatana Rut Alba reconeixia que aquesta era una de les raons que l’havien empès a viatjar a Brussel·les. “Estan a la presó per haver treballat perquè nosaltres poguéssim exercir el nostre dret al vot, que és una cosa bàsica”, va recordar ahir. Ella no es considerava independentista anys enrere. “En certa manera, m’han empès a ser-ho, perquè no et pots quedar a casa quan el president de la Generalitat està a Brussel·les perquè ha estat cessat pel 155. En ple segle XXI, hem de reivindicar drets que se suposava que estaven superats.”

Puigdemont va ser el gran protagonista. “Puigdemont, el nostre president!” Als pocs belgues que es van veure al carrer, els va quedar clar, perquè era gairebé una lletania. “Hem fet vint hores amb autocar, però ha valgut molt la pena. Som aquí per reivindicar el nostre legítim Govern i fer-nos escoltar al cor d’Europa”, deia Judit Monclús. “Està tot col·lapsat, hi ha una manifestació de catalans.” L’agent era una espècie de sant Job.

Desviava el trànsit, donava instruccions a tots els portadors d’estelades que buscaven una drecera per arribar a la Place Jean Rey i li quedava temps per renyar els conductors que no frenaven al pas de vianants.

La manifestació va ser llarga i festiva. “Tinc els peus destrossats, però crec que hem mostrat el que som.” Marta, de Cappont, es mostrava orgullosa de la imatge donada a Europa. També hi havia molts manifestants del Pirineu, com delataven les banderes occitanes i del Pallars. “Ens ho hem pres com una escapada aprofitant el pont. Hem vingut amb cotxe particular per poder parar quan ens anés bé i ens allotgem a Bruges”, diu un grup de Tremp i Isona. “Això ha estat gràcies als joves, que ho troben tot per internet.” Un dels joves de la comitiva del Pallars Jussà havia arribat a Brussel·les via Suïssa, on resideix. Marc Serulla és de Tremp, però està fent un doctorat al país helvètic. “Sóc aquí per expressar el meu rebuig del 155 i denunciar que a Espanya hi ha presos polítics.”

Mentrestant, castellers i gralles anaven amenitzant la marxa. “Els carrers seran sempre mostres!” No es va posar gens bé que Soraya Sáenz de Santamaría digués que si això havia estat possible era perquè els manifestants tenien DNI espanyol. Però no era dia d’enutjos. Des d’un balcó cobert de banderes d’Espanya, arribava una música eixordadora. Els joves que l’ocupaven volien assegurar-se de ser vistos mentre es burlaven de les manifestants. Només van aconseguir arrancar-los una sonora xiulada i un “Passi-ho bé” de la Trinca.

L’aigua queia cada vegada amb més ganes i un vent gèlid podia amb gorres, bufandes i abrics. Més de dos hores de marxa, xops fins als ossos i ningú es desanimava. “Tres-cents metres més”, animaven els voluntaris. I van ser molts més, però va valer la pena. Un Carles Puigdemont visiblement emocionat rebia l’escalf del seu poble, digués el que digués el termòmetre. La Place Jean Rey estava plena de gom a gom. Amb Marta Rovira a la vora, els dos amb bufanda groga, el president va ser obsequiat amb l’Himne a l’alegria, Els segadors, el Cant de la senyera, L’estaca i el Cant dels ocells. La pluja permetia dissimular les llàgrimes amb més facilitat. Les dos del migdia i ningú es movia. Pocs afortunats van poder menjar calent. I gairebé ningú va poder fer postureig turístic. “Ja tornarem a la primavera.”

A la tornada, cues i més cues; pluja inclement com a fidel companya, i molt cansament. A penes energia per comprar el xocolate de rigor a l’aeroport. Però, ja a l’avió, prohibit dormir. Els organitzadors tenen moltes sorpreses preparades: sorteig d’una samarreta del Lleida amb la senyera i, per a tot el passatge, un diploma que ens acredita com a manifestants. Es passa llista per al repartiment a 10.000 metres d’altitud i una de les viatgeres es diu Puigdemont de segon cognom. Una altra excusa per corejar el nom del president. Ningú tanca els ulls, malgrat l’esgotament.

I a veure qui pot queixar-se: Josep, de Vallfogona de Balaguer, “el poble de Meritxell Serret”, segons precisa, té 90 anys i no ha parat d’interessar-se per tots els detalls del vol: “A quina velocitat anem?”, preguntava al personal de la companyia txeca. A uns 850 quilòmetres per hora. És difícil evitar pensar que políticament s’avança a un pas més lent.