Josep Maria Forné: «Quan un Estat perd l'autoritat, recorre a l'autoritarisme»

Va encapçalar com a independent la llista de Junts pel Sí per l’excepcionalitat del moment. Ara, ha tornat a donar un ‘sí’ al projecte de Puigdemont. Per què?

Perquè aquestes eleccions encara són més excepcionals i no podia quedar-me’n al marge. Es tracta d’unes eleccions que parteixen d’una llei que anul·la l’autogovern de Catalunya i que tindran lloc amb el president legítim del país a l’exili, al costat de quatre consellers, i amb el vicepresident Junqueras i el conseller Forn empresonats, a l’igual dels líders d’Òmnium i l’ANC. És l’anormalitat absoluta.

La campanya també ha estat atípica?

Totalment. Per començar, els objectius no són els clàssics. Ni tan sols et pregunta ningú pel programa electoral, perquè tots som conscients que aquestes eleccions són per decidir si donem cobertura a l’article 155 o ens autogovernem. Sembla que Espanya només sap recórrer a la via judicial per solucionar els problemes de Catalunya, i ja hem vist cap on porta aquesta via. Per aquest motiu va ser tan encertat que Puigdemont es traslladés a Brussel·les, al cor d’Europa, amb quatre consellers. Ha estat una manera de donar visibilitat internacional al conflicte.

Però la Unió Europea no sembla disposada a mullar-se, ni després de la manifestació del 7 de desembre.

Europa ens ha decebut, és cert. Però cal que no oblidem que ara hi ha una carpeta oberta a la Unió Europea, i que si no hagués estat perquè el món ens mirava, la brutalitat policial que vam patir l’1 d’octubre podria haver-se repetit. Ara s’han de contenir.

La candidatura de Junts per Catalunya es va presentar a Bèlgica. Com va veure Carles Puigdemont?

Em va impressionar ser conscient que és una persona amenaçada. El vaig veure afectat, lògicament, per la duresa d’estar distanciat de la família. Però, alhora, amb moltes ganes. Com si l’afectació fos un revulsiu. No és un home enfonsat, al contrari. L’adversitat que li ha tocat viure l’ha fet més fort.

Què es vota el pròxim dia 21 de desembre?

Ens hi juguem molt. S’ha de demostrar amb els vots que els últims mesos d’activitat parlamentària no van ser fruit de cap bogeria, sinó que van respondre a un mandat electoral. Es podia haver fet millor, segur. Sempre poden fer-se millor les coses. Crec que als sobiranistes ens va faltar explicar els molts condicionants que teníem.

El referèndum pactat és una condició ‘sine qua non’ per avançar?

El diàleg és l’eina política per excel·lència i no ha de ser apartat mai. I el referèndum pactat seria la màxima expressió de diàleg... però són necessaris dos interlocutors. O més. Un referèndum pactat és un indicatiu de la debilitat o de la fortalesa d’un sistema democràtic, i Espanya no està disposada a autoritzar-lo. El paper de la Unió Europa, tard o d’hora, serà determinant perquè s’accepti el resultat de la voluntat majoritària del poble. Sigui la que sigui.

Es pot guanyar la independència a les urnes sense referèndum?

No podrem aspirar mai a reformar la Constitució, per exemple, perquè la majoria catalana sempre serà una minoria dins de l’Estat. Però, quan aquesta minoria en el conjunt d’un Estat és la majoria d’un territori, sorgeix un conflicte polític. És el que ha passat a Catalunya. Per això tenim dret a l’autodeterminació. És cert que es tracta d’un dret que va sorgir als anys cinquanta i seixanta perquè les colònies poguessin independitzar-se de la metròpoli. I no es tracta del nostre cas. Tampoc som un poble indígena. Però totes les normes evolucionen i és per aquesta raó que el dret a decidir també es reconeix en les minories estructurals, en les nacions que no podran aspirar mai a ser una majoria dins del seu propi Estat, com per exemple el Quebec o Escòcia. El problema és que Espanya no ens reconeix com a subjecte polític. I d’aquí sorgeix l’absurditat de permetre l’independentisme com a idea política, però impedir portar-la a la pràctica. I aquí estem.

Per fer més evident aquesta majoria, hauria estat preferible la llista única?

La llista única hauria afavorit la concentració del vot i hauria permès la visualització del vot sobiranista a l’exterior, però no va ser possible, i arribats a aquest punt és just admetre que la llista del president és el que més s’assembla a una candidatura unitària: és molt transversal.

Les enquestes li treuen el son?

No, jo crec que únicament indiquen tendències. I sembla que el vot sobiranista serà majoritari. En cas que el bloc independentista aconseguís més del cinquanta per cent dels vots, seria una victòria incontestable. Ja que no ens deixen comptar vots en un referèndum, hem de parlar de blocs. Hi som nosaltres, amb el president com a gran actiu, i, d’altra banda, hi són els de l’article 155.

Les estructures d’Estat existien?

S’hi havia treballat molt... Però l’amenaça de repressió va ser molt forta. L’Estat ens va sorprendre el dia 1 d’octubre amb una violència que no pot justificar-se de cap de les maneres, perquè quan un Estat recorre a la violència per imposar-se, és que ha fracassat. Ha convertit l’autoritat en autoritarisme. I, a més, va ser una violència exercida en un context de civisme i compromís. No hi havia incidents, al contrari. Senties orgull al passejar pels col·legis electorals i veure l’ambient que s’hi respirava. Costarà recuperar la confiança en un Estat capaç d’atacar la gent que pacíficament volia votar.

A l’Estat l’ha agafat per sorpresa l’efervescència del moviment independentista?

Sembla que sí, i és inexplicable, perquè es gestava des de feia molts anys. La manifestació del dia 10 de juliol del 2010 contra la retallada de l’Estatut, en la qual vaig participar activament des d’Òmnium, va demostrar que la societat anava davant de la política. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” es va quedar molt curt. Va ser un punt d’inflexió.

MOLT PERSONAL Ha caigut en alguna fake new? Sóc escèptic i molt prudent. Té compte a Netflix? Què mira? No, sóc més de cine que de sèries. Què és més dramàtic, sortir a baix a l’ascensor de SEGRE o quedarse sense bateria? Sortir ‘a baix’ a SEGRE, sens dubte! Diari en paper o tablet? Paper.  Un columnista que no es perdi. Dos: Ferran Sáez i Salvador Cardús.  A les xarxes, voyeur o actiu? Voyeur. Ha bloquejat algú a Twitter? No, mai. Al cotxe, ràdio o música? Les dos coses. Quan em satura una tertúlia, passo a la música clàssica.  Què vol ser de gran? S’ha de deixar pas a la saba nova. Vull ser un jubilat que gaudeix de la vida.  Una pel·lícula que l’hagi marcat. Casablanca, Ballant amb llops, Doctor Jivago i, sobretot, Cinema Paradiso.  El llibre que ha llegit més vegades. Els germans Karamàzov.  Un polític que no vagi a la seua llista que admiri. Joan Josep Nuet.  Un vici confessable. El xocolate.  Acabi la frase. Brussel·les és... La capital d’Europa i la ciutat en la qual es veuen obligats a viure el nostre legítim president i quatre consellers.