Mar 'indepe' amb taronja surant

Ciutadans va obtenir més d’un milió de vots i 37 diputats. La candidatura taronja es va imposar a les províncies de Barcelona i Tarragona, a Lleida ciutat i a la Val d’Aran. Però malgrat l’èxit, Inés Arrimadas no pot governar. Als seus aliats no els va anar bé la nit. El Partit Popular va pagar els plats trencats de l’aplicació del 155 i de la repressió policial de l’1 d’octubre i va passar d’11 a 3 diputats, amb la qual cosa es va convertir en el partit amb menys representació a la cambra catalana. Al PSC de Miquel Iceta, en canvi, no li va passar factura el suport als populars en l’aplicació del 155 i fins i tot va guanyar un diputat, al passar de 16 a 17. El bloc constitucionalista suma 57 escons, onze per sota de la majoria absoluta. Cares de funeral en el Partit Popular. Xavier García Albiol va ser el primer líder a sortir a la palestra a felicitar Arrimadas i advertir-li que “l’alegria durarà cinc minuts”, perquè és un triomf agredolç.

El votant del PP es va deixar seduir pel vot útil que les enquestes pronosticaven a Ciutadans. Al bloc independentista, en canvi, va calar més profund el missatge de restituir el president cessat pel 155 que el de deixar-se temptar pel vot útil a Esquerra, que va fer campanya en inferioritat de condicions, al tenir el líder, Oriol Junqueras, tancat a Estremera. Només va poder transmetre un missatge electoral, igual que Jordi Sánchez, de JxCAT, i als dos se’ls ha obert un expedient, tot i que Institucions Penitenciàries ho nega.

Ciutadans passa del milió de vots, però la suma de JxCAT, ERC i la CUP obté la majoria absoluta

No han estat unes eleccions normals. S’han convocat des de Madrid en aplicació del 155 i se celebraven amb els dos caps de llista independentistes fora de combat: Carles Puigdemont a Brussel·les i Oriol Junqueras a la presó, a més de les restriccions de la Junta Electoral i els processos judicials en marxa. Coincidint amb les eleccions, l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde va avançar que “segons la policia, les manifestacions de la Diada són part del delicte de rebel·lió” (vegeu més informació a la pàgina 35), per la qual cosa la causa fins i tot podria ampliar-se.

L’equidistància dels comuns no es va entendre després de la violència policial de l’1-O i el 155. Podem va recórrer l’aplicació d’aquest polèmic article de la Constitució, però alhora, Juan Carlos Monedero, un dels dirigents de la formació, va acabar la campanya reconeixent que “segurament calia aplicar-lo”. Moltes incoherències que han allunyat la formació del seu objectiu. La CUP, en canvi, serà decisiva malgrat el daltabaix per arribar als seixanta-vuit diputats independentistes.

La clau dels comuns no obre les portes del Govern

Es van presentar com l’alternativa als que no se sentien còmodes ni amb el 155 ni amb la DUI. Però l’equidistància de Catalunya en Comú-Podem, la llista de Xavier Domènech, no va aconseguir tenir la clau de la governabilitat. Els comuns apostaven per reeditar un tripartit d’esquerres sempre que el PSC s’allunyés de l’òrbita del PP i ERC renunciés a la unilateralitat. Però amb tan sols vuit diputats (tres menys dels que van obtenir com a Catalunya Sí que es Pot el 2015), aquest tripartit es quedaria a onze escons de la majoria absoluta. El líder de Podem, Albano-Dante Fachin, va ser cessat des de Madrid i es va dedicar a fer campanya per les formacions sobiranistes.