Marta Rovira planta el Suprem i inicia “el dur camí de l'exili”

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, va plantar ahir el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena i ha marxat d’Espanya, possiblement a Suïssa, segons va anunciar en una carta a la militància del seu partit, en la qual afirma: “L’exili serà un camí dur, però és l’única forma que tinc de recuperar la meua veu.”

Rovira, que dijous a la nit va dimitir com a diputada després de la investidura fallida del candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull, estava citada al matí per a una vista de mesures cautelars al Suprem, que l’havia citat per comunicar-li que la processava per rebel·lió i per decidir si l’enviava a presó provisional, al costat de l’exconseller de Presidència, l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i els exconsellers Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa.

A diferència de Turull, Rull, Forcadell, Romeva i Bassa, Rovira no es va personar al Suprem i va anunciar que ha optat per l’“exili”, així com l’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí i l’exlíder de la CUP Anna Gabriel.

Rovira denuncia a la seua carta que en les últimes setmanes ha sentit la seua llibertat d’expressió “censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen –descaradament– criteris polítics”, per la qual cosa “cada dia, cada hora” sentia la seua llibertat “limitada per amenaces judicials arbitràries”. A més, justifica la decisió d’anar-se’n del país per qüestions familiars, al·legant que estima molt la seua filla i que l’exili li permetrà fer-li de mare: “S’ho mereix molt.”

No puc amagar la profunda tristor que sento d’allunyar-me de tanta gent que m’estimo –i que m’estimo molt. De tantes lluites compartides durant tants anys amb persones que els mou un únic objectiu: canviar la societat on viuen. Fer-la més justa. Persones dignes. Deixar de veure els paisatges que m’envolten des de la infantesa, de passejar per les ciutats on he viscut...

Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen –descaradament– criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.

L’exili serà un camí dur, però és l’única forma que tinc de recuperar la meva veu política. És l’única forma que tinc d’alçar-me en contra del Govern del Partit Popular, que persegueix tothom qui està a favor de votar, i que castiga qualsevol que intenta canviar el prestablert i l’establert. Un Govern que està disposat a saltar-se l’estat de dret i les llibertats civils per aconseguir els seus fins polítics.

Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.

Us vull dir una última cosa. No deixeu que la rancúnia s’apoderi de vosaltres. L’anàlisi d’una realitat antidemocràtica i profundament injusta no ha de donar pas al ressentiment. Contra ningú. Contra res. Només des del respecte i de l’amor cap a tots els ciutadans i totes les opinions bastirem canvis radicals i profunds. Només des del treball conjunt aconseguirem una República per a tots.

Tal com diu l’Oriol, “en aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia, en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo”. I això és el que farem, Oriol.

Us escric, ara sí, amb sinceritat i llibertat. I és tal com ho podré fer des d’ara com a secretària general d’ERC, un partit que estimo, que ha donat tant al país i que encara ha de donar molt més.

Visca la llibertat, la justícia, la igualtat i la fraternitat. Visca una República catalana per a tothom!»