Morbo
Una tarda, fa un parell d’anys, vaig rebre un missatge d’una coneguda sobre una nena desapareguda. Posava tot de detalls: el nom de la noia, edat, col·legi, que havia desaparegut feia unes hores. Fotografia inclosa. Ningú no en sabia res, i la policia, que n’estava al cas, feia la seva feina. Vaig entendre la desesperació dels pares, que exhaurien totes les possibilitats, i aquesta n’era una: escampar entre veïns, coneguts, saludats i anònims la imatge de la filla, una descripció i tota l’angoixa entre paraules que volien cridar l’atenció per mirar de trobar la desapareguda. Ho van aconseguir, però abans la fotografia i el missatge van passar per milers de mòbils. Vaig decidir compartir-ho. Ho vaig rumiar primer. Entenia la desesperació, però també sentia que, d’alguna manera, era una forma de violar la intimitat d’una adolescent. Vaig decidir compartir-ho perquè vaig suposar que algú altre, algú a qui li pertocava fer-ho, havia calibrat prou l’impacte i n’havia assumit les possibles conseqüències. Finalment, tot va acabar bé. No recordo ni el nom ni la cara de la noia, ni inverteixo cap energia a fer memòria. Crec que el contrari seria morbós. I penso que, com jo, van fer molts dels destinataris de la petició de suport. La cosa, però, canvia quan una família decideix fer el pas de demanar ajuda públicament a través dels mitjans de comunicació. Sé que corro el risc, si més no, de ser poc rigorosa. No obstant, si revisem la història del morbo periodístic, així per sobre, haurem de claudicar davant l’evidència que hi ha pocs escrúpols, massa frivolitat i massa pocavergonya.
Si ho comparem amb el resultat d’alguna crida a través de les xarxes mòbils, perden els professionals. Joseph Pulitzer va escriure el 1904 que una premsa cínica, mercenària, demagògica produirà amb el temps gent igual de baixa (
A cynical, mercenary, demagogic press will produce in time a people as base as itself
). Una sentència també demolidora amb l’espècie humana és la que s’atribueix a Goebels, també Joseph: una mentida repetida mil vegades adequadament, esdevé veritat. És cert que hi ha successos que commouen de manera col·lectiva. I també que els periodistes tenen la responsabilitat d’informar amb el rigor, la cura i el respecte que mereixen la intimitat i els sentiments de les persones. A l’altra banda –i aquí també hem de començar a assumir-ne la part que a cadascú ens toca– hi ha d’haver públic responsable, en tots els sentits de la paraula: que es responsabilitzi de les notícies o programes que veu, i sobre el que llegeix, i que tingui prou responsabilitat per no engreixar el sumatori d’audiències amb programes o notícies de baixa moralitat. Potser d’aquesta manera podem compartir tots la tasca feixuga de fer-nos adults i començar a pensar de manera lliure, sense deixar que ens adotzenin ni arrosseguin la nostra integritat humana per les clavegueres.
