PANORAMA
Iñaki Urdangarin, de la Casa Reial a la cel·la
Urdangarin passa d’asseure’s a taula amb el rei a compartir cel·la amb altres delinqüents || La condemna ferma a Nóos posa fi a una llarga caiguda per les irregularitats en els seus negocis
L’exduc de Palma, Iñaki Urdangarin, ahir, a l’arribar a l’Audiència de Palma.
Iñaki Urdangarin (Zumarraga, 1968) va canviar l’esport per la reialesa. Fill de Juan María Urdangarin, un històric militant del PNB que va arribar a dirigir la Caixa d’Estalvis de Vitòria i Àlaba, les seues condicions físiques el van aixecar a la primera línia de l’esport espanyol. Amb poc més de 25 anys, va debutar amb el primer equip del FC Barcelona d’handbol, en el qual va militar durant tota la seua carrera, ni més ni menys que 14 temporades. Es va retirar el 2000, deixant en el seu historial 10 lligues, 6 copes d’Europa i 7 copes del Rei. A més, va jugar amb la selecció en 154 partits. Tanmateix, el record més especial per a ell segurament és el del seu pas pels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996, i no només per la medalla de bronze que va guanyar, la primera de les dos que va obtenir. Va ser allà, al país de les barres i de les estrelles, on va conèixer la que seria la seua princesa, Cristina de Borbó, infanta d’Espanya.
De les pàgines de la premsa esportiva, Urdangarin va fer el salt al paper cuixé en un tres i no res, que va ser gairebé tan breu com el festeig amb la filla del rei. Tot just un any després de conèixer-se, Cristina i Iñaki es van donar el sí vull en una abarrotada Catedral de Barcelona. El flamant duc de Palma va compaginar la seua agenda règia amb la pràctica esportiva fins que va nàixer el seu primogènit, Joan Valentí de Tots els Sants, que va complir a la perfecció la tradició monàrquica de batejar els infants amb una llarga tirallonga de noms.
Va passar de ser conegut per jugar al Barça a ser-ho per casar-se amb la infanta en menys d’un any i mig
L’Institut Nóos, sense ànim de lucre, movia grans quantitats de diners, en una xarxa de firmes satèl·lit
L’abandó de l’handbol va establir les bases per a la caiguda en desgràcia, gairebé dos dècades després, del que va arribar a ser vicepresident primer del Comitè Olímpic Espanyol entre 2004 i 2005. Abans d’això, juntament amb un antic professor seu, Diego Torres, va muntar l’Institut Nóos. Torres era el cap pensant mentre que Urdangarin, la sentència ho ha demostrat, era el personatge els contactes del qual tenien el seu pes en or i al qual no se li podia dir que no, era el gendre del rei. Però la seua sort va acabar el 2011. Al novembre, van saltar els rumors d’una possible desviació de fons a Nóos. Al desembre, el 12, la Casa del Rei el va apartar dels actes oficials. I, oh casualitat, el 29 d’aquell mateix mes va ser imputat el que així mateix es feia anomenar el duc empalmat. Expressions d’aquesta mena i les aclaparadores proves contra ell, van forçar el 2015 Felip VI a retirar-li a ell i a la seua pròpia germana Cristina el títol de ducs de Palma que els va atorgar Joan Carles I el 1997. Després d’anys d’ostracisme a Suïssa, la resolució del Suprem va posar fi a la seua escapada. El que un dia va tenir l’honor de compartir taula amb el monarca va caure en desgràcia com Thomas More amb Enric VIII i, salvant aquesta vegada el cap, sembla que res el deslliurarà de les masmorres.
El cas Palma Arena va ser un dels desfalcs que va deixar l’època del maó a les illes Balears. Els investigadors van trobar un desajust comptable de cinquanta milions d’euros durant la construcció del nou poliesportiu de la capital de l’arxipèlag, i van tirar de la manta. I aquesta els va portar a l’Institut Nóos, els responsables del qual eren Iñaki Urdangarin i Diego Torres, a la fi la parella que més temps estaran entre reixes si no salta la sorpresa a Las Gaunas, o millor dit, a Son Moix.
Alguna cosa no quadrava. Nóos era una entitat sense ànim de lucre, però havia mogut, juntament amb les seues empreses satèl·lit, ingents quantitats de diners. Els investigadors van veure que allò no era fútil, les firmes dependents de Nóos es facturaven serveis entre si.
El jutge José Castro es va atrevir a fer un pas endavant i va imputar Urdangarin. Va deixar també la infanta als peus dels cavalls, acusant-la de cooperadora dels delictes del seu marit. No obstant, el boc expiatori penal va acabar sent ell i a ella, condemnada civil, li va sortir a tornar.
