POLÍTICA LEGISLACIÓ
Qualsevol contacte corporal no consentit de tipus sexual és abús
Doctrina del Tribunal Suprem davant el que es considerava “coacció lleu” || El delicte podrà ser penat d’un a tres anys de presó o multa de fins a 24 mesos
El Suprem fixa que tot contacte corporal de tipus sexual és abús i no coaccions
La Sala Penal del Tribunal Suprem ha establert en una sentència recent que qualsevol acció que impliqui un contacte corporal inconsentit amb significació sexual, en què es presenti el propòsit d’obtenir satisfacció d’aquest tipus, suposa un atac a la llibertat sexual de la persona que el pateix i s’ha de penar com a abús sexual i no com a coaccions. Aquests fets s’abordaven com a vexació abans que les faltes desapareguessin de l’ordenació jurídica espanyola.
La diferència més important entre els dos delictes és la tipologia d’abús sexual, que implica un “ànim tendencial”, és a dir, un propòsit d’obtenir una satisfacció sexual a costa d’un altre. Per això, aquest delicte d’abús sexual necessita que l’acusat o l’acusada hagi perpetrat un contacte corporal, tocament impúdic o qualsevol altra exteriorització o materialització amb significació sexual, ja sigui sobre el subjecte passiu o ordenant a aquest que el dugui a terme.
El Tribunal Suprem fixa aquesta sentència davant d’un presumpte cas d’abús sexual a Còrdova
La coacció lleu, en canvi, és una falta contra la llibertat, en virtut de la qual una persona impedeix o obliga una altra persona mitjançant violència que faci una cosa que la llei no prohibeix o que aquesta persona no vol fer, sigui just o injust, per relatius que sonin aquests dos últims conceptes.
El tribunal fixa aquest criteri a raó d’una sentència en la qual, no obstant, desestima el recurs d’anul·lació, presentat per una dona contra una sentència de l’Audiència Provincial de Còrdova que va absoldre un home que la va seguir al lavabo de senyores d’un bar de Villanueva i, després d’intentar entrar-hi amb ella, la va tocar momentàniament a la zona del pit i la cintura. Per a aquest cas concret, el Tribunal Suprem no aplica aquesta nova doctrina tenint en compte que els fets provats “no expressen amb prou claredat les dades fàctiques precises per concloure l’existència d’un delicte d’abús sexual”.
El criteri per desestimar o encarrilar el delicte cap a l’àmbit penal acaba sent subjectiu o tendencial pel que fa a l’agressor i a les circumstàncies dels fets. No obstant, i malgrat els matisos de cada magistrat, tot apunta que la jurisprudència espanyola comença a tramar i definir una línia clara per al tractament de les causes obertes sobre presumptes agressions i abusos sexuals.
