El teu 1-O

Havia de ser un dia per recordar. Vam anar a primera hora a votar a la Mariola i allí ja vam veure que seria un dia complicat. Els meus fills, que estaven en altrs institus, m'anaven avisant del moviment de la Policia.

Després de votar, ens van demanar si ens podíem quedar per defensar el local de les votacions. I així ho vam fer el mau marit i jo. I al final van arribar. Eren moltes furgonetes i més policies. I venien amb cara de 'mala llet'. 

Al final van poder entrar al local, van destrossar els vàters i algunes sales. Fins que van sortir satisfets i amb les urnes. Com si haguessin aconseguit un gran trofeu. 

Anna Ameijeiras

Per a mi va ser una jornada per recordar i també per oblidar, plena d'emocions i molta incredulitat. Però el poble van estar molt unit, i això ens va ajudar a fer força.

CPC, Soses

Recordo que a un company meu el van agredir amb les porres, però ell em deia que no notava cap mena de dolor, ja que sabia molt bé el que volia.

Oscar G

D'aquell dia em quedo amb la complicitat i germanor entre els veïns i veïnes del barri de Pardinyes de Lleida per defensar col·lectivament les urnes.

Una veïna de Pardinyes

Jaume Solé va ser un dels avis centenaris de les comarques de Lleida que van anar a votar el dia del referèndum de l’1-O. El Jaume té 104 anys (al novembre en complirà 105) i ha viscut tota la seua vida a Puigverd de Lleida, una de les localitats lleidatanes on es van viure una càrrega policial, com també a Soses, Alcarràs o Artesa de Lleida. “No m’he perdut cap votació des del 1977 i com a català havia d’anar a votar”, explica el Jaume, que va ser agricultor i ramader, i recorda que el dia del referèndum d’independència de l’any passat va anar a votar acompanyat pels seus familiars perquè “ja no puc anar sol”.

En aquest sentit, assegura que una de les raons que va tenir per sortir al carrer el dia del referèndum al costat dels seus veïns i votar és que “ja vaig passar la Guerra Civil i dos dictadures i crec que el vot de les persones és el que hauria de valer per fer lleis justes”.

El Jaume, com la resta de gent gran de Puigverd, va ser rebut amb aplaudiments al col·legi electoral i el van deixar passar perquè pogués votar sense problemes i sense fer cua. El punt de votació va estar protegit des de les 05.00 hores i es va organitzar un esmorzar popular i activitats per a tota la família.

Jaume Solé

PUIGVERD DE LLEIDA

Els Plans de Sió va ser una de les quatre poblacions de la Segarra en les quals va entrar la Guàrdia Civil. L’alcalde, Xavier Pintó, explica que “la imatge de prepotència de la Guàrdia Civil et queda per a tota la vida”. La formació eren 72 policies. Tanmateix, fins a la plaça de l’ajuntament tan sols van pujar uns 40, “van arribar en formació”, van entrar a la primera planta de l’ajuntament, on és l’escola, i mentre buscaven l’urna “es van dedicar a destruir i arrasar de forma salvatge tot el que trobaven al seu pas”. Els van preguntar què feia tanta gent a la plaça i la resposta va ser que feien la festa del municipi. Abans de marxar, un dels agents de la Guàrdia Civil dirigint-se a l’alcalde va comentar “aquesta bandera que teniu a la façana de l’ajuntament és només la bandera del vostre país”.

L’urna era a la mateixa plaça a uns quatre metres d’altura a l’interior de la pala d’un tractor. Els Plans de Sió va poder comptabilitzar les paperetes però el seu alcalde explica que “la impotència que vam sentir davant de la brutalitat d’aquella gent és una imatge que ens va deixar marcats per a tota la vida. De fet, jo penso que només es volien fer una foto agafant l’urna sense importar-los per a res ni la gent ni el poble”. A la Segarra, la Guàrdia Civil va entrar en quatre municipis: Ivorra, els Plans de Sió, Sant Ramon i Estaràs, encara que tota la comarca va viure la jornada de l’1-O amb molta tensió per les imatges de les càrregues policials.

Xavier Pintó

ELS PLANS DE SIÓ

Ramon Sert és un veí de Gimenells que viu a Xile des de fa dos anys, però que l’agost de l’any passat va visitar la seua família a Santa Maria de Gimenells i es va quedar fins Nadal.

Així, va poder “anar a votar i a les manifestacions”, segons va explicar, i va recordar que l’1-O es va despertar molt aviat i va mirar la televisió, on es veien les imatges de les càrregues policials davant dels col·legis electorals, de forma que la seua mare “tenia por pel que estava veient i em va dir que anés jo a votar i després l’anés a buscar si estava tot tranquil”. I així ho va fer, El Ramon va anar al col·legi electoral de Gimenells, al costat del camp de futbol, i va votar amb normalitat. “Vam tallar la carretera amb una furgoneta perquè la policia no pogués passar, però no van venir fins aquí, només van arribar els Mossos d’Esquadra, però els vam dir que estàvem fent una reunió del poble”, va recordar, “de forma vaig anar a buscar la mare i la tia i també van votar”. “Va ser una experiència molt bonica” i vaig trobar més gent de la que em pensava i vam fer una barbacoa. Ara el Ramon torna a estar a Xile, on explica als seus amics llatinoamericans la situació política i defensa que li agradaria que Catalunya “fos una república independent”. 

“Hi érem tots, sense conèixer- nos de res i compartint-ho tot. Va ser una jornada de molta tensió però amb molta complicitat.” I és que Cristina Simó, de Mollerussa, va estar com a vocal en un dels punts de votació de la capital del Pla, a l’Escola de Música. La seua jornada va començar divendres, quan van arribar les primeres veus que anunciaven que anaven a tancar els col·legis.

“Ens hi vam atansar per veure el que passava. Vam tornar dissabte, ja que es van celebrar moltes activitats allà, i unes quantes famílies vam decidir quedar-nos a passar la nit. Hi havia molts nervis i gairebé no vam dormir.” “Mai havia format part de res així. Però ens vam mirar un parell d’amigues i vam dir: anem?”. I van anar-hi. “A les nou hi havia una gran cua de gent que volia votar, però en pocs minuts el sistema informàtic va fallar. No va quedar més remei que fer-lo manual, la qual cosa va retardar molt el procés.” “La gent venia molt emocionada, principalment la gent gran, que anaven acompanyats dels seus fills i ploraven. Va ser molt impactant.” “Molt aviat van començar a circular imatges de violència i tots estàvem molt nerviosos. Ens avisaven que en cinc minuts arribarien, així que més d’una vegada vam haver d’agafar les urnes i sortir pitant. Al migdia, vam amagar dos urnes que ja estaven plenes, per seguretat. Teníem una estratègia, per si venien a buscar-les: posar-les en un clot sota un barracó, crèiem que allà no les trobarien.”

Cristina Simó

MOLLERUSSA

Avel·lí Estela és un dels centenars de veïns d’Alcarràs que es trobaven davant de Lo Casino per defensar el col·legi electoral de l’1-O durant les càrregues de la Guàrdia Civil. “Van venir a robar les urnes, però no van aconseguir endur-se-les”, diu l’Avel·lí. “Els veïns vam fer pinya.” “Abans de les 09.00 hores l’helicòpter de la Guàrdia Civil ens va sobrevolar i així va començar tot.” Ell va arribar a les 05.00 hores a Lo Casino i va ser un dels voluntaris que van ocupar un lloc en una de les meses electorals i es trobava dins del col·legi quan va arribar la primera càrrega policial per poder requisar les urnes.

“Vam tancar la sala per dins i no podia sortir, però quan vaig veure la Guàrdia Civil pegant als veïns vaig voler sortir de totes totes.” Al final es va posar davant, a primera fila, “i fins a les 11.00 no se’n van anar”. “Van intentar entrar a Lo Casino fins a tres vegades, però només en la primera ocasió van utilitzar la violència.

utilitzar la violència.” “Jo no vaig ser agredit per la Guàrdia Civil, però durant el segon intent estava al davant i estàvem preparats per a tot perquè vèiem les imatges dels ferits” en altres punts de votació de Catalunya. “Encara tinc la imatge a la retina de com va resistir la gent del poble”, recorda l’Avel·lí, “i l’acte final va ser molt emocionant. Tot el poble era dins de Lo Casino i l’alcalde va donar les gràcies i va arribar el recompte”.

Avel·lí Estela

Alcarràs

Fermí Azcona és un veí de Tàrrega que va viure intensament la jornada de l’1-O. A la nit ja es va quedar a guardar el col·legi electoral de l’institut Manuel de Pedrolo, al costat de més d’una vintena de persones. Azcona recorda que va ser una “nit tranquil·la” encara que el despertar va ser “molt tens” perquè cap a les 7 del matí per davant del centre van desfilar una desena de furgonetes de la Guàrdia Civil i van entrar al quarter, just al davant de l’institut. Al cap de poca estona, sense saber res de les urnes o de les paperetes, van preguntar pels membres de la mesa electoral i no hi havia ningú, de forma que Azcona es va oferir voluntari al costat de dos dones més i va ser designat president. A les 9.00 hores les urnes i les paperetes ja havien arribat, “de forma misteriosa”, i van obrir el col·legi. Per precaució, van decidir desallotjar el centre durant una hora fins quan van rebre la visita d’uns observadors internacionals, al costat de l’alcaldessa i altres edils, que es van interessar pel procés.

“Va ser una jornada molt intensa que espero no tornar a viure en aquelles condicions encara que sí que m’agradaria fer-ho amb la legitimitat que hauria d’haver tingut i en to alegre i festiu.” Així, Azcona va definir l’1-O de forma “agredolça”, ja que “estàvem fent història però amb la part negativa de la violència de la Guàrdia Civil i el no-reconeixement de la votació per part de l’Estat”.

La missió de la Teresa i el seu marit, Pere-Miquel, veïns de la comarca de l’Alt Urgell, va ser la d’anar a buscar “el paquet” que contenia l’urna, les paperetes i els sobres perquè el dia 1 d’octubre de l’any passat els ciutadans poguessin exercir el seu dret a votar en un dels molts col·legis electorals que van obrir a la comarca. El dia abans va rebre una trucada que els citava en un camp de pomeres de l’Alt Urgell per recollir l’encàrrec. Ells no eren els únics que viatjarien fins a aquest mateix punt a la recerca del material, però llavors no ho sabien. Durant el trajecte, recorden, van passar “moments d’angoixa” perquè anaven observant com “altres vehicles i persones anaven pel mateix camí i en la mateixa direcció” i tenien “por que ens estiguessin seguint i vigilant”. “En cada encreuament vèiem gent i temíem que ens poguessin parar”, però a poc a poc van anar entenent que tots estaven allà amb la mateixa finalitat, poder recollir el necessari per a la celebració de la jornada electoral de l’endemà.

Teresa

ALT URGELL

Va ser una jornada molt bonica i tensa. Visc a XIle però vaig viatjar per estar al costat de la meua família i per a donar un vot per a la República.

Ramon Sert, Santa Maria de Gimenells