Raül Romeva: «El discurs del rei va donar ales a l''a por ellos'»

En una entrevista que li vam fer a SEGRE el 2015 va dir que si Montesquieu ressuscités li agafaria un ‘patatús’ perquè a Espanya no hi ha separació de poders. Què pensa l’any 2019, quan porta deu mesos de presó preventiva?

Bé, és curiós perquè precisament és el títol d’un dels capítols del llibre [Esperança i llibertat, escrit a la presó; l’acaba de publicar Ara Llibres]. No he canviat d’opinió. Han estat constants les vegades que un membre de l’Executiu, ja sigui l’aleshores vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, el llavors ministre de Justícia, Rafael Catalá, o algun altre, han donat públicament instruccions al poder judicial o fins i tot s’han erigit en els seus portaveus, avançant decisions, interlocutòries o resolucions diverses. És un fet també que les interlocutòries de la jutge Lamela i el jutge Llarena no persegueixen la comissió d’un delicte, sinó clarament un ideal polític.

Diu que el rei va abdicar a Catalunya amb el discurs del 3-O i va deixar pas a la República. El cert, tanmateix, és que de República no n’hi ha cap...

Al seu discurs, el rei hauria pogut jugar un paper d’àrbitre neutral, fer una crida a les parts a iniciar un diàleg polític, apel·lar a la complexitat de la situació per reclamar serenitat i establir canals de comunicació negociada. És el que hauria fet un monarca amb veritable sentit d’Estat i conviccions democràtiques. No va ser el cas. En lloc d’això, va optar per avalar la via repressiva i per donar ales a l’aporellismo. Fent-ho, es va desentendre d’una part important dels seus súbdits, que ja no el reconeixen com a autoritat legítima.

També afirma que el sobiranisme ha de superar el 50 per cent, en la línia del que diu ERC des de l’1-O. És vostè mateix un exemple del camí a seguir? Ve d’Iniciativa...

Al llibre no parlo en aquests termes. Personalment m’agrada més parlar de la necessitat de confluir, de trobar-nos, de construir espais compartits. Aquest projecte no va contra ningú. No és la derrota de ningú el que em motiva, sinó el desig de construir, col·lectivament, un futur per a tothom. Sense exclusions. Ningú no pot pretendre que guanyem res imposant- se una part del país sobre l’altra. Es diu sovint que el debat sobre la independència divideix, però l’única divisió certa a Catalunya és entre els que defensem les nostres idees democràticament i pacíficament i els que accepten que les seues finalitats poden justificar qualsevol mitjà, com empresonar polítics o perseguir ideologies per defensar la unitat d’Espanya. Hi ha un consens molt sòlid entre la ciutadania sobre la necessitat de votar en un referèndum. Des de fa anys en totes les enquestes el consens en aquest aspecte es troba sobre el 80% de la població catalana, sigui o no independentista. És el mateix consens de les persones que rebutgen la repressió. Són els espais en què cal treballar i forjar aliances.

Va prometre més del que podia l’independentisme amb l’1-O?

M’agrada més parlar dels aprenentatges que ens han donat les experiències viscudes fins avui que lamentar-me dels possibles errors que hàgim pogut cometre. L’error està associat a la culpa; l’aprenentatge, en canvi, a la capacitat de millora. Centrar-se en l’error estigmatitza, paralitza i desmoralitza. Fer-ho en l’aprenentatge permet avançar. Tenir mirada llarga significa saber que tota la informació acumulada, ja sigui d’encerts o bé d’errors, és valuosa per aconseguir l’objectiu.

Per què no va unit el sobiranisme? De qui és culpa?

Discrepo que aquesta sigui la realitat. Hi ha un consens molt ampli respecte a seguir endavant, de manera pacífica i democràtica; en què la via repressiva no ens ha d’aturar; en què el que ens mou no és cap ànsia de victòria sobre ningú, sinó la voluntat de construir un futur ètic, just, inclusiu i solidari en forma de República per a tothom... I això ho defensa gent de tot l’espectre polític i de tota condició social. Així mateix, no hi ha, ni aquí ni a cap lloc del món, cap manual d’instruccions que indiqui què fer en circumstàncies com les que estem vivint. Construir consensos és una tasca lenta, complexa i que requereix paciència i generositat. El primer que es necessita per aconseguir una estratègia unitària és deixar de dir contínuament que no hi ha unitat per culpa d’aquell o de l’altre, i fixar-se en les moltes coincidències que existeixen.

Diu que l’Estat ha actuat per revenja i ha seguit l’estratègia de Vox, i arriba a afirmar que algunes persones d’aquest partit, si hi hagués pena de mort, voldrien que se’ls apliqués a vostès. També diu que alguns sectors hereus del franquisme, que va obtenir el poder amb un cop d’Estat, han tergiversat el relat fins a dir-los ‘colpistes’ a vostès. Pensa que l’independentisme s’ha deixat prendre el llenguatge?

Com recorda Sánchez-Cuenca al llibre La confusión nacional, el nacionalisme franquista (el de l’Espanya una, grande y libre) va ser d’una gran exclusió ideològica, negava fins i tot la condició d’espanyol a persones d’esquerres o nacionalistes, i desgraciadament la democràcia espanyola en quaranta anys no ha estat capaç d’oferir la reparació necessària, ni ideològica ni de bon tros un reconeixement, als mal anomenats antiespanyols. Potser el problema és que no hem sabut saldar alguns deutes importants amb el passat.

Ha dit vostè que al judici no tenen res de què defensar-se. Creu que tindran un judici just?

Ens defensarem com si fos un judici, amb tots els arguments racionals i les proves objectives que demostren que, davant una ficció construïda, l’única sentència possible és l’absolució. Però no encarem la defensa com un gest legal, sinó més aviat moral. Entenem el judici com la continuació de la nostra demanda pacífica i democràtica per altres mitjans. Desgraciadament el judici no té res a veure amb la justícia. La presó preventiva, la divisió de processos i causes, la indefensió en la instrucció o la configuració del tribunal així ho demostren. Encarem la defensa com un gest moral.

Al llibre explica coses impactants de la presó. Explica, per exemple, que Junqueras va haver de matar escarabats amb un exemplar de la revista ‘Jueves’.

Sí. Bé, va ser una situació producte de les circumstàncies quan estàvem a la presó de Zuera. Amb l’Oriol hem passat molt temps junts i ho hem compartit pràcticament tot. Li estic molt agraït perquè sempre ens hem donat suport, i perquè m’ha deslliurat de més d’un escarabat.

El va afectar molt que Forn es quedés a la presó quan alguns de vostès van sortir...

Estava preparat perquè em diguessin que jo no en sortia, però no perquè l’hi diguessin a ell. Va ser un moment molt díficil.

És conscient que una defensa únicament política, no jurídica, pot comportar una condemna dura?

He assumit que la presó és una eina política. Vaig assumir que formaria part de la nostra lluita pacífica. La presó ha estat dura i plena d’acarnissament, però no li tenim por, i si el preu de la llibertat és una llarga condemna, l’assumirem.

Ha dit que la via unilateral provoca recels. La descarta?

El debat entre unilateralitat o multilateralitat és molt instrumental. Potser més que un mapa o un full de ruta, el que necessitem és un GPS capaç de trobar les vies més oportunes.

Ha rebut molt recolzament a la presó? També de gent de Lleida?

Amb Esperança i llibertat he volgut compartir unes vivències molt personals. Però sobretot espero que serveixi per agrair tantes mostres de suport i caliu, i sobretot totes i cadascuna de les reflexions que m’han arribat. És evident que no totes són còmodes, en molts casos discrepem, però per això mateix són d’agrair. Al llibre recullo els treballs del Pla de Fosses del Soleràs, que vam iniciar a Figuerola d’Orcau, i parlo també de la visita que vaig fer a Lleida durant la campanya del 21 de desembre. He rebut moltes cartes i mostres d’estima de Lleida i el Pirineu, les porto al cor cada dia, només puc expressar de nou tot el meu agraïment.