Deu frases de Jordi Cuixart al Suprem
Deu frases de Jordi Cuixart al Suprem
El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha reivindicat la "desobediència civil" com a mecanisme per defensar la democràcia i ha argumentat que, davant la "violència desproporcionada" de la Policia per impedir l’1-O, el moviment independentista ha estat sempre pacífic.
Cuixart, que s’enfronta a una petició fiscal de 17 anys de presó per rebel·lió, s’ha definit davant del Tribunal Suprem com un "pres polític" i ha afirmat que la seua prioritat ara ja no és sortir de la presó "al preu que sigui" sinó "solucionar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya". La intervenció de Cuixart, que ha durat unes quatre hores, es pot sintetitzar en deu fragments clau:
- "Hauríem d’estar orgullosos tots els ciutadans d’Espanya: l’1-O és l’exercici més gran de desobediència civil que hi ha hagut a Europa. Històricament, no hi ha un exercici igual".
- "Les meues declaracions davant del jutge d’instrucció (Pablo Llarena) estaven vinculades a una voluntat de sortir de la presó al preu que fos, i aquesta ja no és la meua prioritat. Jo sóc un pres polític, després de 500 dies de presó la meua prioritat no és sortir de presó (...) Vull l’absolució, però la meua prioritat és la solució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, ja no és sortir de la presó".
- "Davant del dilema sobre el compliment d’una suspensió per part del Tribunal Constitucional i l’exercici dels drets fonamentals, decidim exercir els drets fonamentals... mai cap tribunal no va interpel·lar els ciutadans corrents que no participessin del referèndum. Davant d’aquest dilema, vam fer el que farem sempre que creguem que hi hagi una decisió injusta: sota el principi de la no-violència, actuar en els paràmetres de la desobediència civil". "No renunciaré mai a exercir els drets fonamentals... parafrasejant un expresident del Govern espanyol (Mariano Rajoy), 'ni vull ni puc'".
- "Assumim un acte de desobediència civil i de no respondre amb violència, encara que hi hagués violència per part de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. La no-violència és nuclear en la desobediència civil".
- "La violència que exercia (l’1-O) la Policia per agafar caixes de plàstic era desproporcionada... podien haver aconseguit el mateix objectiu amb més paciència i sense utilitzar la violència. Amb paciència, treure manifestants un a un, amb una mica de resistència, el típic... com en qualsevol desnonament".
- "El dolor que sentim durarà generacions. La violència de la Policia, desproporcionada, sense cap sentit, com aclamaven els agents al crit de "a por ellos", contra qui anaven, contra buscar ciutadans com nosaltres? Jo sóc fill d’una murciana, jo també sóc mig espanyol".
- "Jordi Sànchez i jo érem dos perfectes desconeguts per a la societat espanyola (...) quan ens fiquen a la presó, ens convertim en un referent de la societat catalana, més enllà de l’independentisme, contra la meua voluntat." "Jo sóc un pres polític, no sóc un polític pres. I juntament amb el meu company Jordi Sànchez, hem entrat a la presó pel fet de ser activistes socials i no polítics".
- "Les protestes del 20 S van ser cíviques, pacífiques i serenes. Amb un enuig i un descontentament molt gran pel que s’estava produint i es continua produint a Catalunya (la intervenció de l’autogovern), però es va canalitzar sense ús de la violència i sense el 'a por ellos’, mostrant la nostra disconformitat. No hi va haver violència. Sí que hi havia un clima de tensió, és obvi". "No empenyeria a un ciutadà a enfrontar-se a un agent armat fins les dents".
- "L’1-O assumim el paper com a agent mobilitzador en defensa dels drets fonamentals. Ho deia Marcelino Camacho: 'el dret a vaga es guanya fent vaga'. El dret a manifestació es guanya manifestant-se, i també diem que el dret a votar a Catalunya es guanya votant. I no tenim cap dubte que el que vam fer l’1-O va ser un exercici de dignitat col·lectiva".
- "Quan era viu el dictador, ens defensàvem de la mateixa manera que ara, exercint drets fonamentals. Encara que hi hagués un escenari que no el desitjo de més repressió cap al conjunt de la societat i institucions catalanes, l’actitud del poble de Catalunya va ser la mateixa: som el país de Pau Casals, de Muriel Casals i d’Arcadi Oliveres i tants altres pacifistes que ens han llegat aquesta actitud no-violenta, perquè forma part del nostre ADN, perquè som així, i perquè mai no acceptarem la violència com a instrument de diàleg. Estic convençut de què mai, mai, mai, mai, mai no entendrem la violència com un element per comunicar-nos amb l’Estat".
