A Espanya els estius ja duren cinc setmanes més que als anys 80

El canvi climàtic afecta ja el 68,5 per cent d’espanyols (32 milions) a causa d’una acumulació d’anys molt càlids en l’última dècada, l’allargament dels estius i l’augment de les nits tropicals, segons un estudi presentat avui per l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet).

La xifra d’afectats és el resultat d’extrapolar les dades des de 2011 de les temperatures mitjanes anuals més càlides durant, almenys 5 anys, a 37 observatoris repartits per tota la geografia espanyola, d’un total de 58, ha avançat Rubén del Campo, portaveu de l’agència de meteorologia.

L’estudi a més revela que la superfície amb clima semiàrid -associat a temperatures altes i escassetat de pluges- ha augmentat en 30.000 quilòmetres quadrats (entorn del 6 % de la superfície d’Espanya) en les últimes cinc dècades i les zones més afectades són Castella-la Manxa, vall de l’Ebre i sud-est peninsular.

Amb motiu de la commemoració del Día Meteorològic Mundial, aquest informe avança dades preliminars de l’informe "Open Data Climàtic" elaborat per Aemet amb les evidències més rellevants dels impactes del clima a tot Espanya al llarg de les últimes dècades.

Dels 58 observatoris analitzats, el valor més extrem s’ha obtingut a Barcelona/Aeroport, on, des del 2011, tots els anys han estat molt càlids, i alguna cosa més de sis mesos de cada any la temperatura ha quedat englobada dins del 20 per cent dels mesos més càlids de la sèrie.

En altres observatoris climatològics com al de Múrcia o al de Terol, tots els anys des del 2011 -menys un- han exhibit un comportament similar, mentre que a Madrid, cinc dels últims vuit anys es poden qualificar també de molt càlid.

Respecte als estius, Del Campo ha assenyalat que les temperatures mitjanes de totes les estacions són cada vegada "més elevades", encara que l’ascens s’aprecia amb més claredat a la primavera i, sobretot, a l’estiu que es converteix en l’estació més afectada pel canvi climàtic.

L’estació estiuenca serà cada vegada més llarga i més calorosa -ha detallat- la també portaveu Beatriz Hervella, que destaca que en l’actualitat l’estiu s’està allargant uns nou dies de mitjana per dècada, és a dir, avarca cinc setmanes més que a començaments dels 80.

Als 70, i segons dades de l’observatori Madrid- Retiro, el període estival mes calorós solia començar el 15 de juliol i acabava el 16 de setembre, mentre que en l’actualitat comença l’11 de juny i finalitza el 22 de setembre, ha assenyalat.

Respecte a la temperatura superficial de la Mediterrània, Hervella ha manifestat que està augmentant a raó de 0,34 graus centígrads per dècada des de principis dels 80, la qual cosa propicia un increment del nivell de la Mediterrània, que des del 1993, s’ha traduït en un augment de 3,4 mil·límetres per any.

Aquest increment repercuteix en les seues regions costaneres augmentant el nombre de nits tropicals, aquelles en les quals la temperatura mínima supera o iguala els 20 graus, especialment a la façana oriental de la regió mediterrània i a l’arxipèlag balear, on entre 1981 i 2010 la mitjana anual de nits tropicals ha estat de 60.

En aquest punt es pot ressaltar que les nits càlides a Madrid han passat de ser de menys de 10 entre 1971-2000 a més de 20 entre 1981-2010.

D’altra banda, el fenomen "illa de calor" -l’anomalia tèrmica en el centre de les ciutats en relació amb la perifèria- es veu amplificat per mínimes "molt més elevades" que incideixen en efectes negatius per a la salut, en particular per als grups de risc que habiten a grans urbs.

Aquest fet és particularment rellevant en existir una elevada correlació entre temperatures màximes i mortalitat: a partir d’un determinat llindar de temperatura màxima les morts augmenten de forma notable.

Segons dades del Ministeri de Sanitat entre 2006 i 2017 han mort 83 persones per cop de calor i entre 2004 i 2016, 446 persones per exposició a la calor excessiva.

Per a aquesta anàlisi, l’AEMET ha comptat amb informació del seu Banc Nacional de Dades Climatològiques i amb dades procedents d’un total de 58 observatoris, 52 d’ells ubicats en capitals de província o les seues proximitats i a Ceuta i Melilla, i uns altres sis més per l’especial rellevància històrica de les seues dades.