REPORTATGE
Barcelona, ciutat oberta
Barcelona encara unes decisives eleccions en clau catalana que dirimiran si per primera vegada un partit obertament independentista és el més votat a la capital en unes municipals.
La ‘guerra’ del taxi, que continua latent, va provocar greus problemes de mobilitat a Barcelona al gener.
Si es compleixen els pronòstics, un grapat de vots decidiran el vencedor de les eleccions municipals a Barcelona. Els primers espases en aquesta pugna són Ernest Maragall (ERC), un veterà de la política amb quatre dècades d’experiència al sector, i Ada Colau (BComú), una activista contra els desnonaments reconvertida a alcaldessa de la capital catalana el 2015. Paradoxalment, a Barcelona l’any passat hi va haver una mitjana de deu desnonaments al dia, segons dades de la PAH, plataforma que va liderar. Ara bé, aquesta és ocasió d’anar amb
seny de bèstia vella i no descartar altres quinieles per dos bones raons. D’una banda, les enquestes han fallat en els últims anys més que una escopeta de fira, amb honrosa excepció de les que pronosticaven una victòria socialista el 28-A amb daltabaix històric del PP. De l’altra, la victòria a les urnes no garanteix la butaca d’alcalde. És aquí quan entren en joc els pactes postelectorals. Colau, que va triomfar fa quatre anys, es va guanyar el favor dels regidors d’ERC, del PSC i d’un edil de la CUP per ser investida. Ara sembla poc probable que l’esmentada suma es repeteixi perquè mentre que la segona de bord de Junts (la marca local de JxCat), Elsa Artadi, cara visible i veu de la candidatura de Joaquim Forn, silenciat rere els murs de Soto del Real, insisteix que “si no vols que continuï Colau, no votis Maragall”, l’alcadable republicà replica que “he vingut a substituir-la”.
Les enquestes preveuen que el govern de Barcelona dependrà d’un delicat equilibri entre partits
Per la seua part, Collboni es descarta per a qualsevol indici de tripartit a l’estil dels que van desbancar la totpoderosa CiU de la Generalitat entre el 2003 i el 2010. Només la CUP, amb Anna Saliente al capdavant, no es tanca a pactes amb Colau però sense “xecs en blanc”. Tot i així, tot apunta que amb els seus vots no n’hi haurà prou. I segur que els que li restin per aconseguir no li cauran ni de les files de Manuel Valls (Cs) i ni de les de Josep Bou (PP), ni de les de Forn.
Però si a Colau la sotja un temps de vaques magres, a Maragall se li presenta un bocí de mal pair a la caça d’aliats. El cos a cos d’ERC i Junts no augura la reedició de la coalició que governa la Generalitat a l’edifici de davant de la plaça de Sant Jaume. En definitiva, Maragall s’hauria d’avenir amb Colau si vol asseure’s a la butaca que el seu germà Pasqual va ocupar entre el 1982 i el 1997.
Qui sembla que no l’ostentaran són les cares visibles de l’unionisme a la ciutat. Els socialistes s’anotarien algun regidor més, però res comparable amb el repunt de les generals. Valls mantindria el resultat obtingut per Carina Mejías. Bou lluitaria per aguantar els tres edils d’Alberto Fernández-Díaz. I, a més, hi ha la incògnita de quants vots aniran a parar a la llista independentista de Jordi Graupera o la dels ultres de Vox. Diumenge a la matinada, treurem el gat del sac. Mentrestant, únicament podem fer tentines davant d’una de les cruïlles que planteja aquesta cita electoral. Serà Barcelona capital independentista?
