Dos dècades de Putin

El president rus, Vladímir Putin, va complir divendres vint anys des que va arribar al poder de la mà de l’antic KGB, aniversari que coincideix amb un augment del descontentament popular, una involució democràtica i l’erosió de la seua imatge com a líder infal·lible. Borís Ieltsin, primer president democràtic de la història de Rússia, el va proposar l’agost del 1999 com a successor i en qüestió de dies es va convertir primer en hereu del tron del Kremlin, una setmana després en primer ministre i quatre mesos més tard, en president de la Federació Russa. Molts pensaven que no duraria, però es va refermar en el poder amb una barreja d’imperialisme passat, mà dura, fe religiosa i receptes autoritàries. La Duma el va ratificar com a cap del Govern i poc després l’Exèrcit rus va iniciar la segona guerra txetxena, conflicte que va disparar la seua popularitat i li va valer la victòria a les presidencials del 2000. La seua prioritat era retenir el poder i va donar garanties a Ieltsin que mai seria objecte de persecució judicial (el primer decret que va firmar va ser la seua immunitat i la de la seua família). Dos dècades després, alguns encara creuen que el meteòric ascens de Putin va ser resultat d’una conspiració de les forces vives vinculades amb el KGB i que s’oposaven a les reformes democràtiques a Rússia. Vint anys després, el sociòleg Lev Gudkov, director del Centre Levada, creu que el sistema creat per Putin està “anquilosat”, en plena degradació i no suportarà una nova crisi econòmica ni una dràstica caiguda dels preus dels hidrocarburs. “La indignació popular se centra en el primer ministre, Dmitri Medvédev, el Govern i la Duma, però el règim és tan personalista que Putin també comença a patir l’erosió”, assegura. Esgotat ja el fervor patriòtic que va implicar l’annexió de Crimea (2014), la popularitat de Putin no deixa de caure i l’últim any ha augmentat en onze punts el percentatge de russos que no vol que segueixi al Kremlin, segons Levada.

Afirma que les actuals protestes opositores, les més grans des del 2012, serien conseqüència del “descontentament popular crònic” que s’ha instal·lat a la societat russa a causa que les noves generacions no veuen futur a la Rússia de Putin i els russos estan farts de la “confrontació” amb Occident. El contracte social firmat entre Putin i els russos (estabilitat i creixement a canvi de la retallada de les llibertats) va expirar fa molt, ja que els ingressos reals de la població s’han desplomat i els russos viuen cada cop pitjor, però Putin es nega a obrir vàlvules d’escapament en forma de reformes. I als seus seixanta-sis anys, ningú descarta que opti per algun estratagema constitucional per seguir en el poder el pròxim 2024.