Un gegant sense poder de decisió

La crisi sanitària, social i econòmica que ha desencadenat el coronavirus ha portat a col·lació una altra vegada la debilitat d’una Unió Europea que, més enllà d’un gran colós institucional i burocràtic, és incapaç de prendre decisions i de coordinar una resposta conjunta dels estats membres davant la pandèmia. I és que com ja va passar amb la gran recessió que va fuetejar principalment el sud del continent el 2008, continuen sent els governs dels països i no les institucions comunitàries els que tenen la paella pel mànec. Sembla que aquella patacada no va ser una lliçó prou gran. Així, des que els primers brots del Covid-19 es van manifestar a Itàlia, la majoria dels estats de la UE va apostar per agafar el camí del mig i adoptar mesures unilaterals. És el cas per exemple d’Àustria que, desatenent les recomanacions de Brussel·les, va reintroduir els controls fronterers amb Itàlia. Política de fets consumats que s’ha anat estenent i ha deixat en paper mullat, temporalment, l’acord Schengen.

Tanmateix, el quid de la qüestió és la incapacitat d’una organització internacional, amb unes arrels que s’enfonsen en la Comunitat Econòmica Europea, per proposar, aprovar i executar, precisament, mesures econòmiques que pal·liïn els efectes catastròfics que, segons es preveu, deixarà darrere seu el coronavirus. El vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), Luis de Guindos, ja va avançar que ens enfrontarem a una “recessió profundíssima”. Però tot i així, el mateix BCE no va convèncer els mercats amb la seua recepta inicial i es va veure obligat a anunciar més mesures davant la caiguda de les borses. La Comissió Europea, per la seua part, va assegurar que farà “el que sigui necessari per donar suport als ciutadans i a l’economia dels Vint-i-set” i va decretar la flexibilització de la regla de la despesa pública.

Portugal avisa Brussel·les que “o fa el que ha de fer o la Unió Europea s’acabarà”

Espanya i França veuen necessari aconseguir l’autoproveïment de productes sanitaris

No obstant, a l’hora d’escriure la lletra petita, tot queda en foc d’encenalls. I és que el Consell Europeu de la setmana passada va acabar com el rosari de l’Aurora. De nou es va entreveure aquella Europa dividida i “a dos velocitats” de la qual es va parlar durant la crisi del 2008. Itàlia, Espanya, França i Portugal van formar un front comú per articular una resposta conjunta a la pandèmia per mitjà de l’emissió d’eurobons. Alemanya, Països Baixos, Àustria i Finlàndia s’hi van oposar rotundament. És més, el ministre de Finances neerlandès, Wopke Hoekstra, que ahir va haver de rectificar, va acusar els països del sud de no haver estalviat prou per preparar-se per a una pandèmia així. En la mateixa línia, la Fundació Konrad Adenauer, propera a la cancellera alemanya, Angela Merkel, afirma que els eurobons defensats per Espanya per finançar la resposta al coronavirus són un intent de Madrid de tapar els seus “errors” de gestió de la crisi sanitària.

En vista del bloqueig, els líders comunitaris es van donar dos setmanes per negociar. Mentrestant, el virus infecta i mata milers de persones cada dia. Amb tot, l’èxit més gran fins ara a Brussel·les ha estat aconseguir que el Consell desbloquegés 37.000 milions dels fons de cohesió per reforçar els sistemes sanitaris dels estats i donar suport a pimes i autònoms. Ja ho va advertir el primer ministre lusità, António Costa, que “la Unió Europea, o fa el que ha de fer o acabarà”. I és que com va afirmar ahir la ministra espanyola d’Exteriors, Arancha González Laya, “si algú creu que hi ha una UE de dos classes descobrirà que no, aquesta crisi afecta a tothom”.

L’ajuda sanitària europea tardarà “diverses setmanes”

Una altra derivada de les disputes a la UE és la falta de resposta a les peticions d’auxili sanitari d’Itàlia. El premier transalpí, Giuseppe Conte, va urgir Brussel·les a estar “a l’altura”. Tanmateix, la UE va admetre ahir que el material mèdic que ha licitat no arribarà fins d’aquí a “diverses setmanes”. Així les coses, els italians, que puntualment traslladen alguns pacients a Alemanya, reben ajuda de la Xina, Rússia o Cuba. I és que Pequín, “malgrat haver comès errors, va afrontar el desafiament i està oferint ajuda”, diu Richard Haass, líder del think tank Consell de Relacions Exteriors. Aquesta solidaritat xinesa no ha agradat a la UE. Es va encarregar de verbalitzar-ho Josep Borrell, cap de la diplomàcia. El lleidatà va veure “intencionalitat política” en les trameses d’ajuda de Huawei, que va amenaçar d’aturar-los. Brussel·les sembla aspirar a ser com el gos de l’hortolà, que no menja ni deixa menjar. D’altra banda, en paraules del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, el mercat ja és un “soc”. Espanya compra tests poc fiables a la Xina, Bèlgica rep 100.000 mascaretes defectuoses de Colòmbia... La solució l’han assenyalat la portaveu del Govern espanyol, María Jesús Montero, i el president francès, Emmanuel Macron: aconseguir l’“autoproveïment nacional”.