La tempesta perfecta

L'advocat i periodista lleidatà Gerard Guiu va arribar als EUA el desembre del 2017, com a Director de Relacions Institucionals del FC Barcelona a Nova York. Actualment, és el director de Desenvolupament de Negoci Internacional de la firma LLYC. En aquest article, explica per a SEGRE les seues impressions per la mort de George Floyd.

Ni el millor guionista de Netflix podria millorar la pel·lícula que estem vivint als Estats Units. Nova York, la ciutat que no dorm mai, ha passat d’estar anestesiada a despertar-se bruscament.

Hem passat d’una crisi sanitària, sent l’epicentre mundial en nombre d’infectats i de morts (els Estats Units lideren el rànquing mundial amb gairebé dos milions d’infectats, més de 100.000 morts i pujant) a una crisi econòmica (l’atur en tres mesos ha fet un salt exponencial del 4 al 15%) per desembocar en una crisi social/racial, és a dir, som davant de la tempesta perfecta.

La mort de George Floyd a Minneapolis, amb la ja emblemàtica frase que en cada manifestació es repeteix: “I can’t breath!” (no puc respirar!), ha estat l’espurna que ha encès el foc. Milers de persones surten a protestar pacíficament a les principals ciutats dels Estats Units: Washington, Nova York, Los Angeles, Philadelphia, etc. Però, com sempre, una minoria organitzada se serveix de la violència i les destrosses del mobiliari urbà per eclipsar la legítima reivindicació i preocupació per un racisme latent present des de fa anys en la policia i en la justícia americana.

En les que he estat a Nova York, la majoria són gent jove. Amb cartells reivindicatius contra el racisme i la policia.

L’actor Will Smith va admetre que “no és que ara hi hagi racisme als Estats Units. És que ara qualsevol persona ho pot filmar i denunciar-ho públicament a Twitter”. No paro de preguntar-me on és aquesta Amèrica del Nord de la família Obama que va ser la que em va enamorar i em va conquistar per venir a treballar aquí.

I és que les persones de raça negra, els llatinoamericans i hispans han estat la part de la societat més colpejada per aquesta crisi sanitària i econòmica a causa del Covid-19. Encara tinc al cap l’hospital creat a Central Park i les fosses que es van obrir al Bronx per enterrar la quantitat de morts no identificats.

I, en lloc de tenir un president dels Estats Units conciliador i unificador, Donald Trump és en plena campanya electoral amb l’objectiu de revalidar la seua presidència en les eleccions del mes de novembre davant un Joe Biden mancat de carisma. Un Trump incendiari i provocador que sap com activar el seu electorat i que és un mestre del màrqueting polític. El xec enviat a tots els nord-americans, amb el seu nom i per valor de 1.200 dòlars ho diu tot.

Fa tres mesos que estem a l’estat de Nova York en “pausa”. És a dir, està tot tancat menys supermercats, farmàcies i hospitals. Fins demà, 8 de juny, no entrarem en una suposada fase 1. Però fins i tot els mateixos musicals de Broadway han anunciat que fins al 6 de setembre no es plantegen obrir (dur cop a la cultura) o l’assemblea general de les Nacions Unides que se celebra a mitjans del mes de setembre i reuneix tots els caps de govern del món serà aquesta vegada virtual.

L’èxode de molts novaiorquesos a Florida, els Hampton o les seues segones residències ha convertit Manhattan en una ciutat fantasma. Hem estat pocs els valents que ens hem quedat a les bones i a les males en aquesta ciutat. Sortir al carrer imposa. El metro s’ha tornat invisible i la gent preferim caminar o bé optem per la bicicleta compartida.

El governador Andrew Cuomo s’ha erigit com un líder espiritual i les seues rodes de premsa diàries s’han convertit en prime time, no només a l’estat de Nova York sinó a tot Estats Units.

Moltes han estat les veus que demanen que el governador Cuomo sigui el candidat demòcrata contra Donald Trump per la magnífica gestió de la crisi en forma (comunicació) i en fons (lleis aprovades). Un polític que ha basat les seues decisions en els fets, ha col·laborat amb la comunitat científica, ha estat transparent amb les seues limitacions i ha parlat d’espiritualitat i salut mental en els seus discursos.

Fins avui diumenge estem en estat de queda de les 20 hores fins a les 5 de la matinada. Prohibit trepitjar el carrer entre aquelles hores. El que no ha aconseguit el coronavirus (podíem sortir sense problema, el tancament era voluntari) ho ha aconseguit una lluita en contra del racisme derivada en disturbis de gran magnitud. Un toc de queda que no es recorda a Nova York des de la Segona Guerra Mundial.

Els principals carrers i avingudes com la Cinquena mostren una imatge molt diferent de la que coneixem. Totes les botigues, comerços i restaurants estan tapiats amb fusta per evitar robatoris. Els saquejos i disturbis han estat constants i preocupants fins al punt de provocar una confrontació pública entre l’alcalde de Nova York, Bill Di Blasio, i el governador de l’Estat, Cuomo, per com de malament s’està gestionant la crisi i els dos polítics, per cert, són demòcrates.

El que sí que conserva Nova York és aquesta força de reivindicació social que ens porta a recordar com fa més de cinquanta anys va començar a Stonewall (al barri de Greenwich) la reivindicació pels drets homosexuals i es va estendre per tot Estats Units.

En el dia d’avui, EUA continua tancada als estrangers i no es permeten vols d’altres països (sí interns). Però aquest forçat proteccionisme no pot durar gaire. Nova York és màgica per la barreja de cultures, persones i ideologies, on la bandera del respecte és la que preval per davant de qualsevol.

En una de les manifestacions que s’han repetit aquests dies vaig veure una pancarta que subscric radicalment: “Començo a creure en la utopia, perquè la realitat em sembla increïble!”