Felicitat(s)

Per A ella la felicitaven

per ser mare i per ser dona. I per ser treballadora. La felicitaven perquè va néixer i perquè en el santoral hi havia algú que es deia com ella. A ella la felicitaven per haver sobreviscut o per haver-se casat fa molts anys i seguir amb aquella persona.

La felicitaven quan es pentinava i es tenyia els cabells blancs i quan aconseguia que el maquillatge li tapés la taca lletja que té a la galta, just sota l’ull. Ella, suposa, hauria d’haver estat contenta.

Les seves filles la presentaven amb orgull a les amistats i rebia abraçades i petons. Les seves filles li feien broma i la miraven entendrides quan es discutia amb el seu marit per qualsevol ximpleria. Perquè estava farta de treure la taula o estendre la roba o viure.

No té clar en quin moment l’existència va convertir-se en allò. Qui va escollir. Creu que ella no però tampoc ho pot assegurar. Tantes imatges, esdeveniments i records la fan sentir confusa. Tantes paraules boniques, felicitacions i somriures la trastoquen.

Potser la seva vida havia sigut de color rosa i ella era daltònica. S’aixecava al matí i es prenia el cafè sense fumar. Perquè fumar no és ni de dones ni de mares ni de supervivents com ella. Ni tan sols és d’esposes, perquè «Fumando espero al hombre que yo quiero». I l’home que ella volia havia aparegut molts anys abans. Diuen que es va casar enamorada i que li brillaven els ulls quan va dir que sí.

El confinament i la intensitat de viure la van canviar. La gent ja no la felicita i suposa que és perquè ara ja no és una esposa, ni una mare ni una supervivent. La miren amb pena i es pregunten què ha passat. Però ella s’aixeca al matí perquè té ganes de viure i segueix sense fumar perquè no està esperant. I quan es mira al mirall, es felicita. És quan es diu que això és el més important.