Els Estats Units, en la cruïlla

Contra pronòstic, per un grapat de vots i a cop de tuit. Qualsevol d’aquestes expressions, o les tres juntes, podrien definir en poques paraules com va ser l’aterratge de Donald Trump a la Casa Blanca fa quatre anys. Descendent d’immigrants alemanys que es van canviar el cognom per semblar menys germànics, i també d’escocesos, aquest acabalat empresari va superar una fallida als anys 90 i va gaudir d’un aparador únic per promocionar-se davant de la ciutadania nord-americana. I és que durant anys va tenir el seu propi programa de televisió.

La seua popularitat abans de fer el salt a la política era tal que fins i tot gaudeix d’una estrella al passeig de la fama de Hollywood. Així que Trump, el 2016, no va necessitar carta de presentació davant d’una veterana de la política com Hillary Clinton, que aspirava a convertir-se en la primera dona a ser presidenta de la primera potència mundial.

Trump arriba a les eleccions amb un país sacsejat pel racisme i més fracturat per quatre anys de mandat

La candidata demòcrata era la favorita a les quinieles, però l’estil del republicà, populista, directe, amb receptes senzilles, va calar fondo en una part important de l’electorat nord-americà per a qui els valors de la família, la religió i la nació continuen sent un puntal a la seua vida. Els swing states, que són els onze estats del país que inclinen la balança presidencial perquè no sempre hi guanya el candidat del mateix partit, van apostar llavors majoritàriament per Trump, possibilitant que es convertís en el líder número 45 dels EUA des de la seua declaració, unilateral, d’independència.

Durant el seu mandat, Trump, que deixa un país fracturat i sacsejat pel racisme, ha posat en dubte el paper de líder que els Estats Units han estat ostentant des del 1945, i més intensament des del col·lapse soviètic. La retirada de l’acord nuclear amb l’Iran, la desregulació mediambiental, les tensions comercials amb Europa i la Xina, la relació d’amor-odi amb Kim Jong-un o la seua obsessió per aixecar un mur a la frontera amb Mèxic han estat algunes de les principals fites que han marcat la seua gestió. Trump, a més, es va veure afavorit per una conjuntura econòmica favorable que va heretar del seu predecessor, Barack Obama. Semblava que aquesta seria una de les seues principals cartes en campanya. Tanmateix, el coronavirus li va arruïnar els plans perquè, mentre el republicà pregonava els lemes de Make America Great Again (2016) i Keep America Great (2020), similars als de certa formació ultradretana espanyola, la pandèmia se li va escapar de les mans. Tot i així, davant les crides a la cooperació per derrotar el virus del seu homòleg xinès, Xi Jinping, Trump, que tampoc s’ha compromès a deixar el poder si és derrotat, s’ha dedicat a qüestionar el paper de l’OMS, ha muntat mítings malgrat la crisi sanitària i s’ha presentat com un vencedor després d’encomanar-se i aconseguir superar la malaltia.

El mandatari que aspira a la seua reelecció també s’ha revelat com un mestre a portar al fang els seus contrincants. Així va ocórrer en el primer debat electoral que el va enfrontar a Joe Biden, la veu moderada dels demòcrates, que ha aconseguit aglutinar tant el sector més progressista dels demòcrates amb Bernie Sanders al capdavant com els republicans desencisats. Ambdós van caure en retrets, en un cara a cara en el qual el soroll va vèncer. Amb tot, el demòcrata es presenta com l’antítesi de Trump. Porta una campanya de perfil baix i defuig els actes massius. I és que Biden, vicepresident amb Obama, amb mig segle en la política a l’esquena i que fa tres dècades que intenta assaltar la Casa Blanca, aviat arribarà als 80 anys. És la seua última oportunitat d’ocupar la butaca presidencial i no vol que la Covid l’hi arrabassi.

La sort està tirada i les diferències són mínimes. De manera anticipada, 86 milions d’electors ja han votat i s’especula sobre si hi haurà aquesta vegada rècord de participació.