Iceta, un fidel a Sánchez defensor del federalisme i el diàleg a Catalunya

Encara que portava més de trenta anys militant (i part d’ells manant) al PSC, molts catalans van conèixer Miquel Iceta el 2014, quan va assumir el lideratge dels socialistes catalans en les hores més baixes del partit, profundament dividit després dels primers embats del "procés".

Aquesta carpeta, la del "procés", serà una de les que l’esperen ara al Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, on provarà de donar prioritat al diàleg territorial des d’una perspectiva federalista.

Considerat durant anys com un "lampista de partit", va agafar el timó del PSC quan ningú no el volia i el deixa anar -no del tot, perquè continuarà sent el primer secretari- quan les coses comencen a anar bé, amb els socialistes al Govern d’Espanya i les enquestes a l’alça per donar pas a "un candidat millor", el fins ara ministre de sanitat, Salvador Illa.

Precisament, és aquest moviment el que explica l’arribada d’Iceta al Consell de Ministres, fins on traslladarà la seua recepta de "diàleg, negociació i pacte" per buscar un nou encaix territorial per a Espanya, en el que Catalunya serà fonamental.

Sempre fidel a Pedro Sánchez, que va ajudar a defensar el seu lideratge al PSOE davant líders com Susana Díaz, Iceta ha estat la cara del PSC durant els anys del "procés", en els que ha buscat un difícil, de vegades impossible, equilibri entre l’oposició a les iniciatives del Govern -les "lleis de desconnexió", el referèndum de l’1-O i la declaració unilateral d’independència- i la mà tendida a la "reconciliació".

Ell va ser el primer en parlar públicament d’eventuals indults per als líders independentistes; ho va fer quan encara no estaven ni processats, i això li va valer una allau de crítiques.

Ja el 2013, Iceta va participar en la redacció de la Declaració de Granada, que recull la proposta territorial del socialisme per a Espanya i defensa ampliar l’autogovern de les autonomies, si aquestes ho desitgen, per aconseguir una gestió més eficaç.

Però la trajectòria política d’Iceta va començar molt abans.

Abans d’arribar al Parlament el 1999 va passar per l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat, pel gabinet de govern de Felipe González i pel Congrés dels Diputats.

Encara que durant molts anys no va ser una de les grans figures públiques del PSC, Iceta sempre va tenir ascendència portes endins: va participar en la "revolta dels capitans" del congrés de Sitges de 1994, que va restar poder a Raimon Obiols, va recolzar la candidatura de Pasqual Maragall a la Generalitat i temps després va ser l’escuder de José Montilla, amb qui ja havia col·laborat a Cornellà, quan es va forçar la retirada del propi Maragall, ja diagnosticat d’alzheimer.

La seua modesta presència mediàtica de llavors va registrar un pic el 12 d’octubre de 1999, quan en plena campanya electoral es va convertir en el primer polític d’Espanya en declarar públicament que era gai.

El pas a la primera línia, no obstant això, va arribar quinze anys després, quan es va sentir empès per la crisi que vivia el partit, que s’havia trencat pel debat al voltant del "dret a decidir" de Catalunya. Envoltat per un nucli de confiança en el qual destacaven Salvador Illa i Eva Granados, va aconseguir recompondre el partit.

A més, aviat es va veure que se sentia còmode sota els focus.

De fet, un dels moments que va ajudar la seua popularitat -també fora de Catalunya- va arribar quan en l’arrencada de la campanya de les autonòmiques de 2015, ja convertit en candidat, es va llançar a ballar el "Don't stop me now", de Queen, sense cap complex, acompanyat per un tímid Pedro Sánchez, llavors secretari general del PSOE.

"A la meua làpida posarà: era gai i va ballar", fa broma el mateix Iceta en la biografia que li va dedicar el periodista Raúl Montilla.

Nascut a Barcelona el 1960, les seues intervencions es caracteritzen pel to irònic i l’ús de nombrosos referents culturals, fruit de la seua passió per la lectura i el cinema.