Laura Borràs: «Catalunya és un maldecap per a Europa i ha de seguir sent-ho»

Què és igual i què diferent de la Junts que incloïa el PDeCAT?

L’esperit és el mateix. Junts continua sent un espai d’integració, el més transversal de l’espai polític català, on cap tothom que vulgui avançar cap a la independència. Hi ha gent que procedeix del PDeCAT, i també d’ERC, PSC, ICV i d’altres partits. Junts vol ser el projecte en què no es milita en un partit, sinó en el país.

Ja separats, per què un votant de l’anterior Junts els hauria de votar a vostès i no a PDeCAT?

Als votants els parlem del nostre projecte, no sobre altres. Som els del president Puigdemont, la veu dels presos polítics i exiliats. Som els que no ens resignem, tenim la capacitat, la trajectòria i l’experiència com a partit de govern eficaç i eficient, amb un projecte de país inclusiu que no deixa ningú enrere. Tenim l’ambició d’avançar cap a la independència i, com a prioritat, la gestió de la pandèmia.

ERC també governa i pot reivindicar ser la veu de presos i exiliats. Què els diferencia?

La nostra posició sempre ha estat la mateixa i ha estat coherent. No pactem amb partits del 155, no els investim, no aprovem els seus pressupostos ni donem suport als seus estats d’alarma. Ens sembla que enfortir qui et vol dèbil és una mala estratègia per al país i per a l’independentisme. Pedro Sánchez, el de les mil cares, no en té cap de bona per a Catalunya. Els presos i exiliats porten més temps així sota el govern de socialistes i comuns que amb el PP. És una dosi de realitat que no podem negligir.

Tanmateix, la diputació de Barcelona té una presidenta del PSC per un acord amb Junts que, a més, va firmar Salvador Illa.

Salvador Illa pel PSC; però no Laura Borràs per Junts.

David Bonvehí va firmar per Junts.

Tots saben el que opino d’aquest pacte, i la meua proposta és clara: revertir-lo. Ho vaig dir el 10-N i segueix dempeus. Vull deixar clar que no es pot desvincular de pactes locals. Hi havia un principi clar: respectarel vot independentista i, quan fos possible, formar aliances i deixar de banda els unionistes. Tanmateix, això es va incomplir en molts casos i el pacte de la Diputació de Barcelona és conseqüència d’això. La meua proposta és revertir-ho tot, a totes les institucions. El nostre compromís és inequívoc. No pactaré amb partits del 155 i ni tan sols acceptaré els seus vots per ser investida presidenta.

La seua imputació s’ha esmentat en campanya, i ho han fet independentistes com ERC i la CUP.

El suplicatori ja ens va donar pistes. Segueixo sempre del costat dels represaliats de tota tendència. Aquests partits han de decidir si estan del costat de la repressió i la injustícia espanyola o bé dels seus companys de viatge.

A l’eix esquerra-dreta, on col·loca vostè Junts?

Els nostres votants la ubiquenal centreesquerra, és la nostra opció perquè ells ho diuen. La transversalitat i un ampli arc ens donen riquesa, ens permeten avançar posant al davant el que ens uneix. És important perquè ens volen imposar falses disjuntives, ens diuen que cal donar prioritat a l’eix social en lloc del nacional. En realitat, no hi haurà progrés social sense que n’hi hagi a nivell nacional. És l’única manera d’avançar en qualsevol àmbit. De vegades, el que és urgent no deixa veure el que és important. Cal reactivar el país després de la Covid? Sí. Cal ambicionar la independència? També, i més quan la Covid ens va mostrar que, sense capacitat de decisió ni recursos, no pots afrontar una situació com l’actual.

Va adoptar un perfil únic al plantejar la DUI si el sobiranisme aconseguia el 50% dels vots. Després va dir que no seria immediata. Què distingeix ara la seua proposta?

És diferent perquè tenim una proposta sobre la taula. Amb el 50% de vots i escons, el nostre compromís s’ha de ratificar amb una resolució del Parlament que fixi el rumb de la legislatura. Hem d’aprendre dels errors des de l’1-O. Està clar què fer: reactivar la declaració d’independència quan s’estigui en disposició de fer-ho. El quan ens va portar probablement a la precipitació: hi va haver una declaració que es va suspendre. Quan l’activem, hem d’estar en posició de defensar-la. L’important no és quan, sinó com.

I què em diu del com?

Totes les vies estan obertes, entre les quals, negociar amb l’Estat un referèndum vinculant. Aquest hauria de ser l’objectiu de la negociació política amb Madrid. Tanmateix, ara només es parla de diàleg en un sentit fals. La intransigència de l’Estat no pot frenar l’anhel de llibertat del poble de Catalunya. Si aquesta via és intransitable, cal continuar avançant. Davant de la intransigència de l’Estat i amb una majoria sostinguda en el temps, la unilateralitat és una opció legítima.

Què ha de passar per tenir èxit on abans no el van tenir?

El principal error ja el va reconèixer Puigdemont. Va confiar que l’Estat mantindria la seua paraula de negociar i això no va passar. La credulitat ja no pot formar part dels errors que es cometin. Quan es parlava d’una taula de diàleg, vam advertir que naixia coixa, era una negociació entre partits i no governs. L’engany s’ha confirmat i tanmateix el xiclet es va allargar fins als pressupostos de l’Estat, aprovats amb la taula de diàleg com a ham.

No posar data evita precipitar-se, però implica risc d’eternitzar-se. Com s’evita això últim?

No hem vingut a cronificar el conflicte. Els que sí que volen fer-ho donen llargues perquè no hi hagi resolució. Hi ha qüestions clares i inequívoques. Al plantejar si es respecta el dret a l’autodeterminació, la resposta és sí o no. I el mateix succeeix al preguntar sobre amnistia o repressió. No volem cronificar aquesta situació i per això no vam investir Pedro Sánchez: al no fer-ho i no donar estabilitat al seu govern som un maldecap per a Europa. I hem de seguir sent-ho, perquè altrament no es buscarà una solució. Nosaltres la tenim, i la volem exercir de forma cívica, pacífica i democràtica. Només necessitem un Estat democràtic a l’altre costat.

A falta d’aliats, s’ha de ser un maldecap?

Sempre. Ara s’ho ha trobat Josep Borrell, amb un ridícul astronòmic davant de Rússia. No només per a ell, que ja hi té molta pràctica, sinó per a la Unió Europea. No pots anar a reclamar llibertat per a presos polítics quan tu mateix els tens, és una vergonya que Europa no tolera bé. Que Rússia i molts altres països coneguin la nostra situació obligarà que hi hagi una solució per al cas català.