Pujol demana perdó pels diners a Andorra, però nega ser un corrupte

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha demanat perdó als catalans per tenir diners no declarats a Andorra, segons la seua confessió el 25 de juliol del 2014, procedeix d’una herència del seu pare i ha defensat que ell no és un corrupte: “L’herència del meu pare no és fruit de comissions il·legals. No és fruit de corrupció política.”

Ho diu al llibre Entre el dolor i l’esperança (Proa i Enciclopèdia), en el qual reflexiona sobre la seua trajectòria en una entrevista amb el periodista Vicenç Villatoro, i que es va presentar ahir a Barcelona. “Demano perdó a les persones properes que hauria d’haver evitat que es trobin en la situació en la qual es troben. I també he de demanar perdó a l’home jove que jo era fa cinquanta o seixanta anys. I al meu país. No amb ànim de rehabilitació, simplement perdó”, afirma al llibre.

L’expresident nega també que hagi volgut utilitzar la política per enriquir-se, i fins i tot afirma que el seu patrimoni personal va decréixer “bastant” des que va entrar en política. “Jo tenia molt més patrimoni el 1975 que quan vaig ser president”, explica. En aquest sentit afegeix que malgrat estar imputat no existeix “cap tipus de prova que m’involucri en fets de corrupció. Jo no soc un corrupte” i afirma que està preparat per anar a la presó, per a la ruïna i per a la mort, però no per al deshonor i la vergonya pública.

En relació amb la seua família, explica que amb Marta Ferrusola van tenir set fills per “fe cristiana i patriotisme”, i reconeix que no va complir prou bé com a pare de família i que va ser culpa seua. “Una culpa que no he de traslladar als meus fills ni a la meua dona. Sobretot no a la meua dona, que és qui mentre va poder actuar sobre el conjunt de la família ho va fer amb eficàcia. Després no tant. I em considero especialment responsable, més aviat perquè soc i era el cap de família”, exposa.

Pujol també assegura que ell “no va impulsar el moviment independentista”, i va recordar que durant anys va situar la reivindicació de Catalunya en el marc d’un projecte espanyol i europeu, i recepta diàleg i “ordenar” la relació amb l’Estat davant d’una situació “crítica”.