Dos dècades de l'horror de l'11-S

El matí de l’11 de setembre del 2001, segons l’hora de la costa est dels Estats Units, va canviar el món. Avui fa vint anys que, a primera hora de la tarda a Europa, saltava la notícia que una avioneta s’havia estavellat contra una de les Torres Bessones de Nova York. Minuts després es va confirmar que no es tractava d’una avioneta, sinó d’un avió comercial.

No va tardar gaire que una altra aeronau impactés contra la segona torre.

Les dos s’ensorrarien una estona després. D’altra banda, un altre avió col·lidia contra el Pentàgon, seu de la Defensa nord-americana, i un quart aparell queia sobre un camp a Pennsilvània, després d’un forcejament entre els terroristes i els passatgers, que van evitar que la nau acabés estampada contra l’edifici del Capitoli, a Washington.

Hi va haver 2.996 morts i 25.000 ferits i va començar una croada contra el terrorisme jihadista

Aquests atacs, que van matar 2.996 persones i en van ferir 25.000, van suposar l’inici de la croada global dels Estats Units contra el terrorisme jihadista. La guerra ha durat vint anys i ha acabat per deixar les coses com estaven. A l’Afganistan, primera diana dels nord-americans, tornen a governar els talibans. A l’Iraq, el nou estat posterior a Saddam Hussein prova de tirar endavant davant les amenaces de desestabilització dels jihadistes.

Pel camí, milers i milers de morts.

Aquell 11-S del 2001 va ser el Pearl Harbor particular del llavors president dels EUA, el republicà George W. Bush. Quan va impactar el primer avió contra el World Trade Center estava arribant a una escola a Florida.

Quan es va produir el segon ja es trobava a classe al costat d’uns nens, en una imatge que passarà a la història per la seua cara de total estupefacció davant del que estava succeint.

Bush, a les seues memòries, recorda que després d’informar-lo que un avió comercial s’havia estavellat contra una de les torres va pensar que devia tractar-se del “pitjor pilot del món”, però després d’assabentar-se que un segon aparell havia xocat contra l’altra torre va tenir clar que allò no era un accident. “La meua primera reacció va ser d’indignació. Algú s’havia atrevit a atacar Amèrica. Ho pagaran”, va ser el primer que va pensar. Acabada la classe, i després de recollir informacions sobre el que havia succeït, va fer les primeres declaracions a la nació, en què va informar que s’havia produït “un aparent atac terrorista”.

De camí cap a l’Air Force One per tornar a Washington, la seua aleshores assessora de Seguretat Nacional, Condoleezza Rice, el va informar que un tercer avió havia impactat contra el Pentàgon.

“El primer avió podia haver estat un accident. El segon era definitivament un atac. El tercer era una declaració de guerra”, subratlla. “Havíem patit l’atac sorpresa més devastador des de Pearl Harbor”, recorda que va pensar, amb referència al bombardeig per part del Japó contra aquesta base naval situada a Hawaii i que va provocar l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. I encara quedava un quart avió.

No havia passat ni un mes des de la fatídica jornada que, el dia 7 d’octubre, va començar l’ofensiva a l’Afganistan, país al qual es va acusar d’allotjar terroristes i amagar el líder d’Al-Qaeda, grup instigador dels atemptats, Ossama bin Laden. El més buscat per Washington com a responsable de l’11-S va morir al Pakistan el 2011 abatut per soldats nord-americans.

Tortures a periodistes i crisi humanitària a la zona rebel del Panjshir

A milers de quilòmetres de Nova York, l’Afganistan es va convertir en víctima col·lateral dels atemptats de l’11-S, quan George W. Bush va llançar una operació per enderrocar el règim dels talibans. Però aquests mateixos talibans han tornat vint anys després al poder i han convertit l’operació militar nord-americana en un dels fiascos més grans de la història contemporània.

En unes quantes setmanes, aquests insurgents jihadistes van aconseguir esborrar del mapa l’estat afganès creat amb el suport d’Occident i instaurar un nou Emirat Islàmic. Sota el nou govern talibà, les llibertats de les dones han quedat restringides i les imatges de dos periodistes afganesos torturats pels talibans per cobrir una protesta ha disparat les alarmes al país.

En paral·lel, milers de civils s’han vist desplaçats de les seues llars a causa de la violència dels nous governants a la del nord regió del Panjshir, l’última de les trenta-quatre províncies afganeses a caure sota control dels islamistes, segons va denunciar el grup opositor Front de Resistència Nacional. A més, aquest territori està sota l’amenaça d’una crisi alimentària derivada dels bloquejos de les carreteres que el connecten amb la resta de l’Afganistan.

Així doncs, en un context de repressió creixent, el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, es va desplaçar ahir al Pakistan per explorar “vies segures” que permetin continuar amb l’evacuació d’afganesos que hagin col·laborat amb Espanya. El mateix Albares va ser l’encarregat d’anunciar que un traductor afganès que va treballar per a l’Exèrcit espanyol mentre va estar desplegat a l’Afganistan i la seua família arribaran “molt aviat a Espanya”.

“L’objectiu de no deixar ningú enrere continua”, va recalcar Albares, que es va entrevistar amb membres del govern pakistanès.