Yolanda Díaz: «Qui rebutja apujar l'SMI no l'ha cobrat mai»

Entorn d’un milió i mig de persones que cobren el salari mínim estan rebent aquests dies el seu primer sou amb l’augment de quinze euros. Li sembla suficient?

El que ha fet el Govern és molt rellevant, perquè no només no estem abaixant els salaris, com va fer en l’anterior crisi el PP, sinó que els estem apujant un 1,7%, és a dir, per sobre del pactat en la negociació col·lectiva ordinària. Al desembre tornarem a apujar el salari mínim i acabarem el mandat complint amb l’objectiu que arribi al 60% del salari mitjà. Parlar de salari mínim és parlar de joves i de les professions més precaritzades.

Creu que hi haurà empreses que tancaran per la pujada que s’ha aprovat?

No, cap. Hi ha 16 milions i mig de treballadors assalariats al nostre país que estan subjectes a conveni col·lectiu i només un milió i mig que no, és a dir, que estem parlant de qui més el necessita, de joves, de dones: en definitiva, de precarietat. Els malastrucs que avui s’oposen a apujar el salari mínim mai no l’han cobrat, no saben de què estan parlant o no volen saber-ho.

La inflació és del 4% i la pujada de l’1,7%. Com pot permetre un govern progressista que aquests treballadors perdin poder adquisitiu? Hem de fer pedagogia: no vinculem el salari mínim a l’IPC...

Les pensions, per exemple, ho estan. Però no és el mateix. Jo l’any passat vaig apujar 50 euros el salari mínim, moltíssim més que l’IPC, i l’apujaré seguint el camí dels experts, moltíssim més que l’IPC. Sé que hi ha un problema de pèrdua de poder adquisitiu, esclar que sí, però el Govern, amb els sindicats, ha apujat el salari mínim més del que estan pujant els sous en la negociació ordinària, que estan creixent un 1,5 per cent.

És segur un nou augment el gener del 2022?

Crec que tot el que dic es compleix, es tardarà més o menys, però es compleix. Aquesta teoria del degoteig, que concentrant la riquesa en els de dalt va degotant cap als de baix, és una fal·làcia. Sé que hi ha gent al Govern que pensa això, però sens dubte els fets empírics demostren el contrari.

Ha vençut el termini constitucional per presentar els Pressupostos al Congrés. Encara que amb retard, avança aquesta negociació?

Hi haurà Pressupostos, vull enviar un missatge de tranquil·litat. Però és veritat que tenim diferències. Per a nosaltres, l’habitatge és un dels principals problemes, és missió impossible pagar el lloguer. I és molt important parlar d’impostos: ningú no comprèn que una petita botiga de barri o un autònom paguin més impostos que una gran empresa. Els que més tenen, més han d’aportar perquè els puguem abaixar els impostos als que menys tenen. No ens van jutjant pels indults, ens van jutjant pel canvi social que propiciem, i hi ha un risc cert de sortir d’aquesta crisi més desiguals.

Acceptarà el PSOE la seua proposta d’un tipus mínim del 15 per cent per a l’impost de societats?

Estic negociant i he de ser prudent. Però estem posant en marxa un munt de mesures per protegir la gent que tenen un enorme cost, necessitem ingressos públics, i han de venir dels que avui no paguen impostos o no paguen el que caldria. Espanya té un impost de societats similar a l’europeu, però està plena de deduccions i bonificacions fiscals que permeten que una gran empresa tributi al 3% o a l’1% quan un treballador o una empresa petita paga molts més impostos.

Els socialistes argumenten que la llei d’habitatge s’ha de negociar independentment dels Pressupostos. Es conformarien vostès únicament amb un compromís que es regularà el lloguer?

En el dret diem que on hi ha papers, les barbes callen. Jo he firmat un document i s’ha de complir, i em prenc les negociacions molt seriosament. És evident que el PSOE no vol aprovar mesures que suposin, de facto, la baixada del preu de l’arrendament. Però això ja ens ha passat amb l’electricitat, per exemple, i nosaltres som aquí per defensar l’interès general de la gent.

Per què confia ara que el que no s’ha pogut desbloquejar en un any es pugui fer en una setmana?

A mi m’ha costat nou mesos apujar el salari mínim. Aquesta qüestió l’ha de resoldre l’altra part del Govern. Nosaltres, des que Pablo Iglesias va desbloquejar la negociació pressupostària fa un any [firmant l’acord per a una llei d’habitatge], hi estem disposats. Però l’acord diu el que diu.

En la reforma que s’està negociant, Unides Podem acceptaria allargar l’edat real de jubilació dels boomers

o una petita baixada a la seua pensió per sostenir el sistema?

Soc clara: no. I el Govern no està treballant en això. Treballar fins als 67 anys als sectors productius que defineixen l’economia espanyola és fer-ho en condicions molt dures.

En quin punt es troba la negociació per derogar la reforma laboral?

Està molt avançada. El que més ens ocupa ara mateix és com abordem la reducció de la temporalitat. És el més delicat, però [la nova llei] ha d’estar publicada abans del 31 de desembre al BOE, i hi serà.

La patronal s’ha mostrat reticent a les seues propostes per reduir la temporalitat.

És veritat que és complex, perquè una part de l’economia productiva d’Espanya està basada en factors estacionals, i això és molt difícil d’abordar. Però és que, des de l’any 2012, en el SEPE han entrat 165 milions de contractes, i no hi ha un país al món que ho gestioni, això. No es produeix per una maledicció divina, sinó per un marc normatiu que ho permet i unes pràctiques empresarials que ho permeten.

Té una mica més clar si és candidata a les eleccions?

No, estic treballant en una cosa molt més difícil: aixecar un projecte de país per a la pròxima dècada, que modernitzi una vegada per sempre Espanya i que compti amb moltes mans i amb moltes veus, amb diferents sensibilitats. Que sigui de la gent, que el construeixi la societat, no jo.

Això en quins aspectes es tradueix?

En un projecte que busca una societat nova i que culminarà finalment en una perspectiva electoral o no, però en la qual jo no estic pensant. Hi ha molta gent que es vol presentar a les eleccions i ho té claríssim, jo no.

Defensa el protagonisme de la societat davant dels partits, però a les eleccions es presenten partits, coalicions o agrupacions d’electors.

Els partits que ja existeixen són importantíssims, i hauran de decidir on i com volen estar. Però la centralitat dels projectes socials no són els partits, que són purs instruments, són una via, un mecanisme, però no són finalitats en si mateixos.

Estic una mica preocupada perquè últimament estem reforçant el caràcter identitari dels partits, i no és un, són tots els partits.

Quan algú diu “prioritzo la meua plataforma electoral davant del que la ciutadania està dient”, estem davant d’una regressió.

Aquest projecte no necessàriament hauria d’anar a les urnes sota la marca de ‘Podem’?

El 2012, a Galícia, jo militava a IU i vaig prescindir de les sigles [per conformar la coalició AGE amb Anova]. Les sigles, els noms, els partits... tot això és importantíssim, però no poden ser un obstacle per avançar.